dimarts, de febrer 28, 2006

Any Cabrera?

Llegeixo bocabadat la notícia que un grup d’historiadors i d’entitats promouen la celebració, aquest 2006, d’un Any Cabrera. Res a dir sobre els congressos històrics i els llibres que es vulguin dedicar al fenomen històric del carlisme, que no tan sols no ha de ser amagat, sinó que va gaudir d’un predicament popular innegable a diferents indrets de Catalunya. Però que tot plegat hagi de ser també un homenatge al general Ramón Cabrera, com han anunciat els promotors de la iniciativa, és un despropòsit increïble.

El general Cabrera va ser un energumen sanguinari, un autèntic tros d’animal en un moviment ple de troglodites. Durant molts anys, el personatge ha inspirat llàstima pel fet que la seva mare va ser afusellada pels seus adversaris. Però sabien vostès que l’execució va ser una repressàlia (ep, injustificable, que una costa no treu l’altra) per la matança que Cabrera va fer al poble de Rubielos? Sabien que va entrar al poble en qüestió a matadegolla i que va ordenar afusellaments massius de presoners? Sabien que l’apel·latiu “Tigre del Maestrazgo” no va néixer de la seva presumpta sagacitat o astúcia, sinó de la seva conducta sanguinària?

Sabien que hi havia carlins que s’avergonyien del seu company de files, i això que no eren precisament persones refinades i no li anaven gaire al darrera en l’ús de pràctiques de terror? En resum, si Cabrera no va fer encara més matances no va ser per falta de ganes, sinó perquè operava en zones escassament poblades.

Avui en dia, el general Cabrera estaria en recerca i captura per part del Tribunal Internacional de Justícia, per crims de guerra i per genocidi. O fent companyia a la cel·la a individus com Slobodan Milosevic i fins els contraris més acèrrims a la pena de mort estarien buscant una corda i l’arbre més alt per a penjar-lo. En res disminueix la seva responsabilitat que les guerres carlines fossin especialment violentes per part de tothom.

A mi m’importa ben poc que Cabrera fos un covard que bàsicament matava gent indefensa i amb una habilitat especial per fugir quan era derrotat, deixant tirada la seva gent; que despuntés en l’art de viure de les dones o que, al final de la seva vida, li donés pel transvestisme polític. Però no em deixa indiferent que fos un salvatge.

Quan l’exdictador xilé Augusto Pinochet va ser detingut a Londres, a demanda de la justícia espanyola, el van confinar als afores de la capital britànica, a la mansió rural on Cabrera va passar els últims anys de la seva vida. Ignoro si a Pinochet li van explicar qui havia estat el propietari del casalici 150 anys abans. Però estic segur que Pinochet s’hauria sentit molt còmode de dormir entre els mateixos llençols que Cabrera. L’un per l’altre.

Tan mancats estem de referents per elevar el general Cabrera a la categoria de “tortosí universal”? No hi ha tortosins, gent positiva, persones que hagin contribuït al benefici de la Humanitat, que es mereixen molt més un homenatge?

Benvingudes siguin les activitats d’investigació i divulgació d’un període important de la nostra història. Insisteixo que sobre això no tinc res a dir; és més, valoro l’esforç de tothom. Però seria un greu error convertir-ho en un homenatge (la paraula és dels organitzadors) a un bàrbar que no s’ho mereix. Recordin que, a la localitat nadiua de Hitler, una placa assenyala la casa on va néixer, però a ningú se li acut organitzar-li homenatges.

dimarts, de febrer 14, 2006

Una copa enverinada

Fa cosa d’un any escrivia en aquestes mateixes pàgines que els laments de la indústria del cava davant el boicot eren llàgrimes de cocodril. Recordaran que tan radical afirmació es basava en dos arguments. Un, es preguntava retòricament qui controlava, a través de filials i de filials de filials, les empreses de cava d’Extremadura i de la Rioja, o les distribuïdores de begudes, que el Nadal de 2004 ocupaven el lloc en el mercat de les empreses catalanes. Encara tinc a la disposició dels lectors el detall d’un parell de casos francament interessants. L’altre era fins a quin punt podia repartir carnets de bona conducta un sector que es passeja pels mercats exteriors amb els pantalons abaixats.

Un any després, podríem escriure pràcticament el mateix. Però per no repetir-nos, prefereixo contar-los la meva experiència personal, en un viatge que vaig fer al desembre al Regne Unit. L’any passat ja els vaig prometre que els explicaria el que qualsevol català que viatgi pot explicar sobre la presència dels nostres productes a l’exterior. Una experiència que, en el cas del cava, és decebedora fins a uns extrems que no tenen pal·liatius.

També vull dir que el preu no és la qüestió principal, tot i que, la veritat, no fa un excessiu bon efecte que, en ple mes de desembre, en l’època de més consum, el cava estigui d’oferta. La cosa deu estar molt apurada, però és coherent amb algunes estratègies basades en fer veure que els mobles s’han salvat en nombre d’ampolles venudes i no en termes de facturació.

En tot cas, els preus sempre són relatius, però per a allò bo i allò dolent. Que el cava es vengui més barat que el xampany francès és una circumstància de producte i de mercat, que fins i tot es podria defensar en ordre a consideracions comercials. L’autèntic problema és l’escassa distància entre el cava i algunes begudes gasoses, que difícilment es poden adjectivar amb un altre qualificatiu que no sigui el d’infame, que apreten pel darrera i de quina forma. Vendre una ampolla de brut del presumptament bo per 2,20 lliures esterlines (uns 5 euros) no és tan greu en sí mateix com que autèntics desembussadors de canonades com el «buzz fizz», que amb el nom ja paga, costin 1,80 lliures i vagin retallat distàncies d’any en any.

Per dir-ho en una sola frase: que el cava es vengui molt més barat que altres productes productes de qualtitat no és tan greu com que es vengui a preu de sangria de tetrabrik. De vegades, ni tan sols amb el dissímul misericorde de la marca blanca. Es pot dir més fort, però no més clar.

També és greu que, navegant sempre dins de la mateixa gamma de preus, la cotització del cava només hagi pujat, entre el Nadal de 2004 i el de 2005, a una cadena hard-discount que atén per Kwik Save, incapaç d’escriure correctament en anglès el seu propi nom, però que ha decidit dedicar-se a les classes mitges i deixar de ser, com era fins ara, el supermercat de les persones que sobreviuen amb prous feines d’una pensió o d’un subsidi. Que el preu del cava pugi en un lloc així, o que pugi simplement perquè pugen tots els preus de la casa, no és precisament per tirar coets.

Permetin-me, no obstant, insistir una mica en la idea que el preu no ho és tot, perquè en aquest viatge em vaig fixar en detalls que parlen per sí sols, surti la xifra que surti a l’etiqueta, sobre la consideració que mereix el cava entre els consumidors europeus. O al menys, entre les grans cadenes de distribució alimentària.

Veure com Mark & Spencer regalava una ampolla de cava per compres superiors a 36 lliures feia fins i tot bona impressió inicial. La secció d’alimentació d’aquests magatzems és avui en dia una autèntica botiga de delicatessen i promocionar el cava entre compradors d’alt poder adquisitiu i consumidors de productes de qualitat semblava una bona idea. Però quan veies que el cava a la venda no podia estar més amagat en els prestatges, que era de qualitat més aviat mitja-baixa i que únicament podia competir amb el xampany en el preu (i ni així)... Doncs et quedava la sensació que el regalaven perquè no sabien com treure-se’l de sobre.

Però l’experiència més dura la vaig tenir als supermercats Asda. En aquests establiments, com a molts altres del sector, les begudes alcohòliques estan protegides contra els furts. A Asda, en concret, amb un giny d’aquells que piten quan surts si no te l’han tret a la caixa. No sé que va ser més desmoralitzador: si comprovar que les ampolles de xampany francès eren les úniques que portaven el precinte de seguretat, o descobrir que el duïen algunes botelles de preu inferior fins i tot a les de cava, que, per descomptat, no eren mereixedores de tal honor. Si els sistemes de seguretat estan per protegir les coses a les quals donem valor o importància...

Aquestes actituds de menysteniment, però, no són tan estranyes quan les nostres pròpies empreses no tan sols rebenten els preus, sinó que s’avergonyeixen del seu propi producte, identificant a mitges o no identificant en absolut l’origen del producte. Una part significativa d’ampolles a la venda en supermercats britànics s’amaga darrera d’un número d’elaborador. Entre les que es retraten, algunes semblen sortides de la nit del temps i parlen encara de San Sadurní de Noya. Referències a Catalunya cap ni una: en el millor dels casos es refereixen al «noreste de España». Només vaig veure una marca (i encara marca blanca) que inclogués la paraula Penedès a l’etiqueta. Això sí, alguns han après ràpidament la lliçó de la gran marca que és Barcelona i han introduït la paraula màgica a l’etiqueta, d’un forma que gairebé insinua que les vinyes estan plantades al mig de la Diagonal.

Bé, ja sabíem que per a molts empresaris catalans l’únic patriotisme que val és el patriotisme de la butxaca. Però la visió tan descarnada que se n'obté fora d’aquí és corprenedora.

Mentre el sector cavista va amb el cap cot fora de les nostres fronteres, no poden contrastar més els dos nassos amb què el Banco Santander Central Hispano està implantant la seva característica imatge vermella a les oficines de l’Abbey National Bank. No és una operació fàcil ni necessàriament popular. El banc de Botín va ser rebut a Anglaterra amb les urpes esmolades. La competència va arribar a atemorir els clients de l’Abbey amb l’amenaça (falsa) que es veurien obligats a pagar impostos dos cops: a la Hisenda britànica i a l’espanyola. Però bé: la nau va i més d’un ja s’està empassant les amenaces, amb i sense patates.

Ja és fort que la tradicional covardia de l’empresariat català, retratada amb mestratge per autors com Gaziel, ens porti a parlar bé d’Emilio Botín. Però les coses com són. Aquest banquer té quelcom, a part de diners és clar, que no sembla figurar en el patrimoni d’alguns dels nostres empresaris. El valor per plantar cara a les dificultats. I dit sigui de passada, no amagar-se darrera de situacions sobrevingudes que venen molt bé per dissimular que no som tan bons com ens pensàvem.

El sector del cava no va bé des de fa quinze anys i a les xifres em remeto. Els mateixos anys que fa que no canviem de xip. Encara estem amb la idea d’aconseguir que es begui cava fora de les celebracions i festes, i d’aquí no sortim, sense plantejar-nos si el problema no és, per exemple, que la producció està sobredimensionada. Un no pot deixar de preguntar-se perquè cal assolir récords de producció i de vendes any rere any, si l’èxit consisteix a vendre més de la meitat de l’anyada a preu de gasòfia Pirineus enllà.

Aviam si al final el boicot no serà quelcom útil per despistar.
L’arribada de Núria Ventura a l’alcaldia d’Ulldecona no hauria de ser notícia pel sexe de la interessada, sinó per la seva edat. El relleu del veterà Jaume Antich escenifica el “canvi de guàrdia” entre la generació que va fer la transició amb la generació immediatament posterior. Bé, es pot discutir si entre la generació d’Antich i la de Ventura no hi ha incrustada una espècie de “generació perduda”, que no ha accedit al poder polític local per les dilatades trajectòries que hem vist a molts dels nostres ajuntaments. És possible. Tanmateix, l’autèntic moll de l’ós de la qüestió és si la fornada de dirigents com la nova alcaldessa d’Ulldecona (o el convergent Ferran Bel a Tortosa, per posar un exemple d’un altre partit) signifiquen una entrada d’oxígen amb una transcendència que vagi més enllà de la fotografia del relleu o del cartell electoral.

Algun dia haurem d’abordar seriosament el tema de l’acumulació de mandats en tots els àmbits polítics. Canviar per canviar, si les coses van bé, no ha de ser necessàriament positiu. Però també estem tots més o menys d’acord que la renovació periòdica de cares,a banda d’aportar empenta i sang nova, té bastant a veure amb l’essència mateixa de la democràcia..

Així potser resoldríem també el problema real que per a molts alcaldes i regidors significa reincorporar-se a la vida laboral després d’una dedicació llarga a la cosa pública. Un forat de vuit anys al currículum professional és més fàcil de pair que un de 24 anys, per exemple. Dic això donat per suposat que acceptem la necessitat que els càrrecs electes s’han de dedicar professionalment a la política local, al menys a partir de certs volums de població (no molt alts, d’altra banda).

Pel que fa a Ulldecona, celebro que Jaume Antich no se’n vagi del tot i que, desvinculat de la primera línia, vulgui donar encara molta guerra a projectes com la Taula del Sénia.. Si bé les trajectòries llargues tenen elements negatius, la veritat és que, arribats a certes alçades, l’experiència acumulada també resulta un actiu aprofitable per a la comunitat. Tenir jubilades a persones com Antich seria un luxe que no sé si es pot permetre una societat bastant mancada de capital humà. En tot cas és infinitament millor que a Antich, i a tot el que pugui aportar, l’”explotem” per al servei públic i que no passi el que passa amb altres polítics (de dreta, d’esquerra ,del mig, de dalt i de baix), que quan pleguen el que “exploten” són els contactes adquirits per a fer-se rics.

Dit això, només es pot afegir que tan sols el temps confirmarà si les noves cares que comencen a aflorar al panorama polític local representen una autèntica renovació. O si seran únicament una mica més del mateix. Tots tenim al cap el nom de determinats polítics que semblaven una cosa i en van ser una altra. Que apuntaven unes maneres que feien desitjable que arribessin dalt, encara que un no els votés. Però que, un cop dalt, feien bons als pitjors dels seu antecessors.

I quan parlo d’oxígen no em refereixo únicament a les Terres de l’Ebre, sinó al món local en general. Hi ha una generació de la política local en fase de jubilació que ha convertit els decadents i inútils ajuntaments franquistes en eines de modernització i desenvolupament dels pobles i ciutats. Aprofitem per fer un incís: quan critiquem els alcaldes i regidors (ep, sovint amb raó, que una cosa no treu l’altra), fariem bé de posar les coses en perspectiva i recordar com eren els ajuntaments que el 1979 es van trobar alcaldes com Jaume Antich.

Però hi ha molts nous reptes que el món municipal ha d’encarar. No és el menys important el d’assolir noves fórmules de finançament que apuntalin el que ja són en la pràctica, però sense els recursos econòmics suficients, els ajuntaments. És a dir, les administracions situades a peu d’obra del territori, que resolen qualsevol situació sigui responsabilitat seva o competència de qualsevol altra institució. Aquí hi ha un xip que s’ha de canviar i el procés és el que requereix la renovada empenta a què em refereixo.

Quan els serveis ja rutllen més o menys sols i les inversions, que abans eren transformadores i expressaven opcions sobre el model de poble o ciutat, es fan per rutina, la frontera es desplaça automàticament uns quilòmetres més enllà. Si no és per empaitar els nous objectius, els relleus no valen exactament la pena i esdevenen meres qüestions partidistes. Per aquest principi, si un nou alcalde o alcaldessa no ha de ser altra cosa que una espècie d’extensió del seu antecessor, no caldria que cap alcalde es retirés mai, mentre els seus conciutadans l’anessin votant.

La nova alcaldessa d’Ulldecona té, en aquest sentit, un triple repte. El primer i evident, demostrar caràcter i autonomia. El segon, reconeguem-ho també, ser un bon cartell electoral. Però el tercer, i més important, és una difícil elecció personal. Per un costat, no moure’s per no sortir de la foto. Per l’altre, entendre que l’actual democràcia formal s’ha quedat curta i que ja no satisfà bona part de la ciutadania, que espera si la renovació generacional pot ajudar a fer renovacions més profundes, destinades a aconseguir que aquest invent, que és el menys dolent dels possibles, continui mereixent la pena.
toni gallardo i favà