dimecres, de novembre 28, 2007

Si aneu a Londres aquest pont...


El pont de la setmana vinent veurà un èxode viatger ja clàssic en els darrers anys. Londres és un destí habitual en aquestes dates. De fet, qualsevol època de l'any és bona per visitar la capital britànica. Prou que ho saben els que repeteixen la visita.

Londres té una cosa que és difícil d'explicar. No és una ciutat bonica, precisament. L'arquitectura dels anys seixanta va fer-hi més mal que els bombardeigs alemanys de la segona guerra mundial. És més, t'acull una climatologia molt peculiar: en ple estiu et pots trobar un dia... de ple hivern. I el mal temps és particularment desagradable. Sempre recordo una frase gloriosa de "Retorn a Bridshead". El protagonista deixa anar que abominar del clima anglès. Abominar, ni més ni menys. Ni l'avorreix, ni tan sols el detesta. L'abomina.

Però Londres té una gràcia que no tenen altres ciutats i que és difícil de descriure. Jo, al final, he acabat referint-m'hi amb un qualificatiu molt personal: estimulant. Londres, efectivament, és una ciutat que m'estimula. T'hi trobes a gust, sempre tens ganes de tornar-hi i no et cansa.

Un anglès il·lustre del segle XVIII, Samuel Johnson, la va clavar amb aquesta sentència: "Una persona cansada de Londres és una persona cansada de la vida, perquè a Londres hi ha tot el que la vida pot oferir".

Això no vol dir que Londres sigui barata. Tanta varietat i tant estímul té el seu preu. La fama de ciutat cara està justificada i, a més, s'han de tenir moltes hores de vol com a viatger per a encertar-la amb l'hotel. Però hi ha moltes compensacions. Les atraccions turístiques més populars són de franc. També ho són la major dels seus magnífics museus. És més, Londres és ple de racons seductors i absolutament gratuïts perquè no estan conceptuats com a atracció turística. A mi fa anys que em tenen el cor robat els jardinets dels col·legis d'advocats, annexos a la Royal Court of Justice.

El menjar és car si et vols entaular com fem aquí. Però hi ha opcions més econòmiques i no tot és menjar-se el fish&chips a peu dret al carrer. Una gran part d'aquesta sensació de queviures cars ve de la proliferació de botigues de conveniència. És el model que allà està funcionant. Un exemple de cosa relativament barata: la roba. Pots comprar roba a preus raonabilíssims i no cal anar als mercats per a turistes. És més, els que som grossos podem trobar talles grans a preus de talla normal.

En resum, la vida allà no és barata i, en el nostre cas, hi influeix el diferencial de la moneda. Però quan viatges una mica te n'adones que per casa nostra les coses no són tan barates com ens pensem. No és que a fora hagin baixat preus. És que aquí els han pujat i encara no sabem ben bé perquè.

Però Londres dóna de sí moltes alternatives a l'abast de qualsevol butxaca, inclosos, és clar, els capricis més extravagants i sofisticats. És l'avantatge de ser una ciutat tan diversa. En tot cas, ja que actualment s'hi pot anar i allotjar-s'hi amb fórmules força econòmiques, aconsello donar-se algun petit caprici. Tot considerant, també, que hi ha capricis fabulosos que poden aconseguir-se pel preu d'un te.

Si accepteu una recomanació, aneu a visitar la Tate Modern. És una antiga central elèctrica, situada al sud del Tàmesi, just a l'alçada de la catedral de Sant Pau. És un centre d'art contemporani bastant extremat. Si no us agrada aquesta mena d'art, és igual. Aneu a la cafeteria i podreu gaudir d'un finestral amb una vista panoràmica extraordinària. És la foto que hi ha al principi d'aquest post. Tot i ser d'un dia ennuvolat, ja dóna una idea del què. Si coincidiu amb un dia amb sol, és encara més espectacular.

L'entrada a la Tate Modern és gratuïta. I un petit secret: un parell de plantes per sota de la cafeteria, hi ha un altre mirador amb la mateixa vista i un bon sofà per seure i gaudir. Aquí trobareu més informació sobre la Tate Modern.

Ja ho explicareu si aneu.

Històries curioses a Calafell Ràdio

Tranquils, no és que passi res d'estrany a l'emissora municipal del meu poble. Això de les històries curioses és el títol un petit espai que un servidor hi fa. És una col·laboració que s'emet els dimarts i els dijous al matí, a les 9.35 , dins d'un magazín matinal amb un nom molt optimista: "Avui serà un gran dia".

La gràcia de la cosa, si en té alguna, és explicar episodis històrics poc coneguts i anècdotes, així com l'altra cara de fets i successos que ens han explicat d'una forma molt determinada i, sovint, incomplerta. No tinc pretensions d'historiador, ja que no ho sóc, però això d'assabentar-me de les coses i explicar-les no m'és desconegut com a periodista. I a més, si m'hi he vist en cor és perquè sóc un lector d'història d'una contumàcia i d'una voracitat que, si no fos jo, podria qualificar de digna d'elogi :-)

El conductor del magazín, Xavier Vilalta, i jo mateix, no busquem fer cap descobriment. Únicament expliquem el que qualsevol lector amb sentit crític pot concloure quan s'informa de les coses. Però a més, disfrutem moltíssim explicant-ho. Perquè la curiositat no és tan sols molt sana, sinó com diu el blocaire Daniel Closa un autèntic vici per gaudir-ne.

Perquè us en feu una idea dels continguts del programa: us heu plantejat que hi feia Kennedy a Dallas el dia que el van matar?; perquè el judici de Nuremberg es va fer a Nuremberg (i no a Berlín, per exemple)? sabieu que la cadira elèctrica es va crear com a mètode d'execució més humà que la forca i que va nèixer com a idea del departament de relacions públiques d'una de les primers companyies elèctriques?

Si voleu escoltar l'espai, ja sabeu cada dimarts i dijous a les 9:35 al 107.9 de l'FM. I per internet, www.calafellradio.com

I si voleu aportar idees, o si hi ha algun tema que us agradaria que tractem, ja sabeu: deixeu comentaris aquí o feu-me un correu.

dilluns, de novembre 26, 2007

Una alegria i una decepció



Comencem per les males notícies. El Diari del Votant Anònim, un dels meus blocs de capçalera, baixa la persiana. Hem d'acceptar les raons dels seus autors, que semblen ser la convicció relativa a una etapa superada i la voluntat de no repetir-se. Són raons de pes, a les quals potser podria afegir-se un cert grau de cansament, que no s’explicita en l’alto el foc que declaren, però que és fàcil de deduir.

Tots els que escrivim un bloc tenim temporades més actives que altres i sabem que no sempre la feina o la resta d’obligacions ens deixen el temps suficient per tenir el bloc al dia. No diguem si pretenem que allò que escrivim estigui més o menys ben pensat i que l’argumentació sigui consistent.

Tot això, naturalment no em consola de la desaparició d’un bloc que feia l’esforç de pensar i de no quedar-se amb la primera demagògia que passava pel carrer. Un dia que vaig recomanar la lectura del Diari del Votant Anònim, vaig dir que no sempre estava d’acord amb les seves opinions, però que fins i tot quan hi discrepaves havies de reconèixer que estaven ben fonamentades i argumentades.

Els autors anònims d’aquest bloc i jo hem coincidit moltíssim en alguns temes, i a la vista estan els comentaris que ens hem deixat respectivament. Aprofito per dir que discrepava radicalment del Diari del Votant Anònim en altres qüestions i que lamentava que en algun moment certes emocions haguessin enterbolit passatjerament una trajectòria bastant impecable. Però he mantingut l’enllaç des d’aquí, pensant que, malgrat tot, valia la pena. Costa tant trobar gent que usi el cap per pensar i no únicament per portar gorra... I m’entristirà retirar el vincle si el Diari del Votant Anònim acaba morint-se del tot.

L’alegria que he tingut és veure un comentari que m’ha deixat Clara Esmel Ferrando, neboda de Ramon Ferrando Adell, periodista tortosi traspassat l’any 1996, a qui vaig dedicar un post en dues parts la passada Setmana Santa. La veritat és que les linies de la Clara Esmel m’han emocionat, perque m’han permés comprovar que la família manté viva la flama de Ramon. Emmig de l’oblit injust de què Ferrando ha estat objecte en els últims anys, ha estat una glopada d’aire.

La cosa té un mèrit afegit. El meu post va ser escrit des de l’amistat, però a la vegada no renunciava a ser honest i era crític en recordar que Ramon Ferrando havia comés errors de calibre en la seva trajectòria professional com a periodista. L’agraïment de la família per aquest modest record a la memòria de Ferrando deu ser sincer de debó (no ho dubto pas), perquè el record s’ha de reconèixer que “apretava” bastant.

Però la comunicació de Clara Esmel també posa les coses en el lloc que toca. Més enllà de la seva feina i de què era tan bon periodista, si no més, com alguns dels que el criticaven en vida, sovint molt cruelment, Ramon Ferrando era una bona persona. Crec que és el millor record que podem conservar de Ramon, per damunt d’altres consideracions: una bona persona, amb errors (i qui no) però amb una alçada moral que altres que en presumeixen haurien de tenir.

dissabte, de novembre 24, 2007

Una solució radical per al monument franquista de Tortosa


Peu de foto: Pintar-lo de rosa serviria per a desdramatitzar-lo, però sobretot per a poder riure-nos-en cada vegada que passéssim per allí. Si ens en poguéssim riure (ja que no podem fer les coses serioses que caldria), la toia seria inofensiva.



Qui hagi seguit les quatre coses que he dit sobre el monument franquista de Tortosa, potser avui no entendrà res. He intentat plantejar les coses des d'un punt de vista seriós. Però un és conscient que, en alguns temes, la seriositat és equivalent a predicar en el desert. Tot el que puguem dir, totes les idees constructives que aportem, fins i tot les baixades de pantalons que fem per tal d'assolir consensos, s'estavellen sempre contra el franquisme sociològic. Bé, més aviat contra autèntics franquistes fora d'època als quals això del franquisme sociològic els va de primera per amagar la mà que tira la pedra.

No penso, malgrat tot, que cantar la canya i parlar clar sigui perdre el temps. Com a mínim serveix per a què no ens prenguin per beneits. O per a deixar clar que les rucades que s'arribin a fer en aquests temes les faran en nom propi, ja que amb nosaltres no poden comptar-hi. Si alguna cosa agraeixo al fet de viure lluny de Tortosa és poder parlar de determinats tabús amb llibertat i tranquil·litat. És un trist consol, però sovint l'únic de pràctic que s'aconsegueix.

Un cop dit tot l'anterior, he pres la decisió de riure-me'n una estona de tot plegat. És un exercici saníssim, que va molt bé per tot. Per això, avui plantejo una solució radical, i humorística, per al monument franquista de Tortosa. Ja sé que ningú en farà el més mínim cas, però vaja, tampoc fan cas a les propostes raonables. Només aspiro a fotre-me'n del tema, que és millor que soltar bilis per la boca.

De totes formes, la radicalitat de la idea que ofereixo aquí tampoc em sembla tan desencaminada. Si es tracta de desdramatitzar un monument feixista, de treure-li la càrrega ofensiva que té avui en dia..., doncs el podem pintar de rosa.

Que resti al mig del riu, amb tota la parafernàlia i simbologia. Fins i tot s'hi podrien restituir els elements més feixistes retirats als anys vuitanta. El fet d'estar pintat de rosa ho ridiculitzarà prou tot plegat.

No és per fer bonica una toia lletja com ella mateixa, que hauria de ser dinamitada per qüestions estètiques, més que per les històriques o polítiques. És per a què puguem passar per allà i riure-nos-en. Si això últim s'aconseguís, el monument passaria a ser absolutament inofensiu.

M'he permès la llibertat d'ensenyar com podria quedar. L'autor de la il·lustració és Jordi Beltran, un sensacional dibuixant vendrellenc. Si teniu una estona, aprofiteu per visitar el seu blog The Sentinel Illustrated. El Jordi és un jove compromés de moltes formes, també a través de l'art. Em consta que no el disgusta en absolut el qualificatiu d'antifeixista. Aquí hi deixa una prova senzilla, però exemplar.

Per acabar, aquesta idea no portarà enlloc, però com a mínim hem de ser capaços de parlar-ne amb llibertat i, si és possible, fins i tot amb humor.

divendres, de novembre 23, 2007

Si ve a un millonario tirarse por una ventana, salte tras él

La frase del titular pertenece al Tío Gilito, el pariente adinerado del Pato Donald, aunque algunos se la endosan a Groucho Marx, autor de no pocas sentencias parecidas. En traducción castiza, equivaldría a aquello de que hay que poner las barbas propias a remojar, cuando veamos las del vecino pelar.

El secretario de Estado de la Seguridad Social dice que él tiene su plan de pensiones. Quienes no hay tomado dicha medida precautoria, deberían, en aplicación del principio enunciado en la entrada, salir a escape hacia la sucursal bancaria más próxima. El millonario siempre sabe por qué hay que saltar por la ventana, tanto para lo bueno como para lo malo.

Este comentario es más que un simple chascarrillo. La evidencia de que nuestra futura situación de jubilados no puede quedar a expensas únicamente del Estado no nos es desconocida. El propio secretario de Estado nos sitúa en el calendario. Ya no cabe hablar de largo plazo. Medio plazo y cogido por los pelos.

Pero la anécdota tiene su valor. Queriendo tal vez desdramatizar lo inevitable, Octavio Granado da en el clavo. Además de mandarnos un mensaje suficientemente claro. No a todo el mundo le va a gustar, porque obliga a plantearse un montón de preguntas, todas ellas incómodas (para qué sirve el fondo de reserva, por ejemplo). Pero hay que agradecer la claridad.

Se trata, en todo caso, de un mensaje que ha calado en buena parte de la sociedad. Un elevado número de ciudadanos suscribe, por poco que pueda, un plan de pensiones. Poco importa que las rentabilidades sean menos que simbólicas, ya que se trata simplemente de guardar dinero, del concepto catalán de “fer-se un raconet”. Sin embargo, dicho mensaje no parece calar en la misma medida en las empresas. ¿Cuántas de ellas promueven planes de pensiones con sus trabajadores? Es más, ¿cuántas están por la labor de prescindir de las prejubilaciones (es decir, de despidir empleados pagando la Seguridad Social, que no de otra cosa se trata) y de apostar por la prolongación de la vida laboral o la jubilación escalonada?

dissabte, de novembre 17, 2007

Mantenim el monument fatxa? Però com? (i 2)

Insisteixo sobre un punt perquè no en quedi cap dubte: jo voto perquè el monument a la batalla de l'Ebre de Tortosa es tiri a terra i no em sabrà greu la part dels meus impostos que es dediqui a picolar-lo. Però ja que sembla que això és impossible i que cal buscar fórmules que generin el consens polítici i social per a poder "normalitzar" la situació d'aquesta toia, plantejaré els mínims que crec que la reconversió hauria d'observar.

Primera i principal. Ha de quedar perfectament clar que hi ha un abans i un desprès. És a dir, ha de quedar claríssim que el monument no va ser erigit per enaltir la reconciliació, sinó per aprofundir en les ferides de la guerra civil, per molta retòrica reconciliadora que es gastés. I que 40 anys desprès vam decidir donar-li una sortida digna a un monument feixista, traient-li tota la càrrega ofensiva que vam poder sense arribar a dinamitar-lo.

Això és una obligació que tenim no amb el passat, sinó amb el futur. El més important no és que el monument passi d'alguna forma a honorar els morts republicans, no ens confonguem. Allò vital és que d'aquí 100, 200 o 300 anys ningú pugui pensar que Franco era tan trempat i bona persona que fins i tot aixecava monuments en honor dels seus enemics vençuts.

És un risc tan remot? No. Si ara, amb els fets relativament recents s'arriben a dir tantes ximpleries, fins i tot que la guerra civil la va començar la República...

Segona condició que hauria de complir l'invent. El monument ha de convertir-se en una eina pedagògica. Ha d'ensenyar història, que és l'única excusa que permet salvar del picot un monument que és ofensiu per enaltir coses reprovables. Tampoc cal que ens embarquem en grans projectes de centres d'interpretació, que sovint només serveixen per a què certs historiadors es treguin un sobresou. Però com en el punt anterior, la cosa ha de quedar perfectament clara.

No donaré grans idees, perquè per això ja tenim uns quants historiadors aficionats a la moguda autoritària (d'aquests que volien fer-li un homenatge al salvatge del general Cabrera), que segur que es trobaran còmodes treballant-hi. Però em sembla que un argument possible serien els mecanismes d'autoidealització de les dictadures. O l'adulació com a motor de la vida pública en els règims dictatorials. El monument de Tortosa dóna molt de sí en aquestes matèries.

Tercer punt i controvertit, ho admeto d'entrada. Perquè no proposem traslladar el monument a un altre indret? L'enaltiment que fa un monument d'allò a què està dedicat ve precisament de la seva exhibició pública. I si el monument és ofensiu perquè enalteix quelcom reprovable, l'exhibició a l'engròs ofèn i molesta encara més.

No és un tema únicament de mides, perquè en aquestes qüestions els aspectes qualitatius són molt importants. És més aviat una qüestió de visibilitat. Un monument feixista petit i amagat en un racó no és que no molesti. És que molesta menys que un d'enorme i plantat al lloc més visible d'una ciutat. Creieu que el monument a la batalla de l'Ebre el van col·locar al mig del riu només per fer-li la pilota a Franco? O perquè era el lloc on més ens el podien passar per la cara?

No puc evitar pensar que el Valle de los Caídos, tot i el seu simbolisme, està a un lloc bastant recòndit. No és que estigui lluny de tot, que no ho està, però s'hi ha d'anar expressament. A Tortosa és difícil no veure el monument del riu dos o tres cops al dia, com a mínim. De vegades, aquestes gradacions d'intensitat feixista entre el Valle de los Caídos i la toia de Tortosa són certament curioses (vegeu-ne aquí un altre exemple).

Sóc conscient dels més que probables arguments en contra del trasllat del monument. Pel que fa al cost, només dic que és qüestió de fer números, perquè calculo que la restauració en l'actual emplaçament barata no serà tampoc. Clar que Tortosa té proritats més urgents i tal i tal. Però si la Generalitat té disponibilitat econòmica, com ens avança Jaume Forcadell, el camí serà més pla, no?

Potser és encara més complicat decidir on posaríem el monument. A mi no se m'acut cap idea i la veritat és que es fa difícil d'imaginar. En tot cas, un eventual nou emplaçament també hauria d'anar en la línia que explico aquí. És a dir: ha de deixar d'ofendre per estar en un lloc tan visible, però si volem que tingui alguna funció pedagògica tampoc pot estar tan i tan perdut. Això sí, a veure qui es queda la toia, tot i que no crec que el problema principal fos aquest.

En tot cas, pel que fa al cost i a la complicada decisió d'un nou emplaçament, podríem posar en marxa el procés ara mateix, però donar-nos un període de temps per culminar-lo. Un període generós, però en cap cas etern. Posem cinc anys?

En darrera instància, tinc claríssim que el trasllat del monument no assolirà mai cap mena de consens. Però també crec que ho hem de plantejar sense complexos. Voleu monument? D'acord, us ho acceptem, però amb una altra funció i a un altre lloc. Perquè el consens té més d'una direcció i no pot ser ni una excusa (la seva falta, en aquest cas, i si és provocada per un mateix encara menys) o un xec en blanc segons el qual per assolir-lo hem d'anar uns a róssec dels altres.

En tot cas, si alguna virtut tenen plantejaments agosarats com aquest és que obliguen a prendre partit i retraten a la gent. I això del trasllat no és el mateix que la voladura, sinó un terme mig que no hauria de donar problemes.

Mantenim el monument fatxa? Però com?

Fa uns dies tractàvem aquí mateix sobre el monument franquista a la batalla de l'Ebre, situat a Tortosa, i dels arguments (carregats de raó) per fer-lo a terra. Aquesta discussió, que és cíclica i apareix cada cert nombre d'anys, es feia també al blog del portaveu d'Iniciativa per Catalunya a l'Ajuntament de Tortosa, Jaume Forcadell.

La gent d'ICV està treballant per buscar una sortida viable a la situació d'aquest monument. En resum, la idea de Forcadell i els seus és cercar consens polític i social a partir d'una proposta de remodelació que, d'alguna forma, "normalitzi" el monument. És una idea que es planteja a partir de la constatació que no s'aconseguirà suport polític suficient per enderrocar la toia i, el que és més trist encara, aprovació social.

Tot i que la fórmula no és més que empassar-se el gripau a canvi que vagi acompanyat d'una mica de salsa que en faci possible la deglució, els arguments de Jaume Forcadell no són menyspreables. És el que té la política, al capdavall: que les solucions possibles són millors que les ideals.

Jo sóc partidari de fer a terra el monument pel que significa en realitat i perquè no crec que una cosa que va ser creada amb un propòsit tan explícit i definit pugui significar anys més tard ja no una altra cosa, sinó tot el contrari. Però he de reconèixer que la idea de Forcadell (segurament pensada a contracor i més amb el cap que amb altres vísceres) no és dolenta.

No obstant, també crec que per aquest camí no s'arribarà enlloc. La majoria política i social que advoca per no tocar el monument acceptarà, com a molt, algun petit canvi decoratiu. Si ara aquesta majoria ja està convençuda, per ignorància o mala fe, que el monument enalteix la reconciliació... Ep, canvis cosmètics si no els agafem en un dia en què hagin perdut del tot el sentit del ridícul i diguin que res de res, fent-nos passar a la resta de tortosins la vergonya de quedar, un cop més, com la ciutat més fatxa de Catalunya.

En realitat, si ho mirem des d'aquest punt de vista, gairebé millor no tocar res. Perquè si les ganes de marxa expressades en el paràgraf anterior arriben a les seves últimes conseqüències, no us extranyi que algú acabi manifestant que cal restablir els elements del monument retirats als anys vuitanta, amb motiu de la restauració que se'n va fer. Recordeu que un dels arguments principals dels "franquistes sociològics" per oposar-se a qualsevol reivindicació de la memòria històrica no és tant que és reobrin ferides, com que s'oculta la història. Elements retirats? Ja hi som, us n'adoneu?

Jo no diré noms, però poseu-vos la mà al cor i imagineu qui podria sortir amb una rucada així. Entre els elements pintorescos que poblen la fauna política tortosina (en actiu o retirats pels electors), no en trobarieu com a mínim un capaç d'això i de molt més?

Malgrat tot, estic disposat a deixar-me convèncer de les bondats d'una possible reconversió del monument. Sóc del tot escèptic sobre les possibilitats reals d'arribar a algun lloc, però com a mínim no hem de perdre l'oportunitat d'expressar les nostres opinions i, modestament, fer-ne una mica de pedagogia. Tot seguit, en un post posterior, explicaré les condicions en què penso que la continuïtat del monument podria ser acceptable.

divendres, de novembre 16, 2007

Superaria Jesucrist un procés de beatificació?

La pregunta del títol és de les que piquen. El teòleg Juan José Tamayo (teòleg rebel i bastant extramurs de l'església catòlica) planteja avui, en un article a El Periódico de Catalunya, que no, que no el passaria. Tamayo ho planteja a propòsit de les beatificacions a l'engròs, o les efectuades a tota velocitat, de beats que, simplificant-ho moltíssim, serien beats "de dretes", en comparació amb la lentitud i les traves (o el simple oblit) a aspirants a la beatitud "d'esquerres".
Ho planteja a propòsit de l'Opus Dei i de la teologia de l'alliberament, però també dels màrtirs de la Guerra Civil. L'article ens recorda que les tropes de Franco també van liquidar molts sacerdots, religiosos i religioses i seglars cristians. I que l'església catòlica no és que bàsicament només promogui l'ascens als altars del seu propi personal, ignorant el martiri d'altres creients "sense uniforme": és que oblida directament els que són incòmodes per a una forma d'entendre la vida i les coses des d'un punt de vista extremament conservador.

És un article que convida a la reflexió sobre temes de màxima actualitat. En recomano vivament la lectura.

dimecres, de novembre 14, 2007

L'IPC i la Disneylàndia de les estadístiques

L'Índex de Preus al Consum d'octubre ha vingut a confirmar que la inflació campa sense control, amb l'afegit del diferencial amb la resta d'Europa. I en el cas de Catalunya, amb un diferencial afegit en relació a l'Estat espanyol. És una gran paradoxa que la inflació estigui trencant des de fa anys la idea de que l'economia rutlla a tota màquina. La paradoxa resideix en el fet que aquesta idea es basa precisament en un món estadístic més proper a Disneylàndia que a la vida real.

Tots sabem que l'IPC és un indicador que reflecteix un cert terme mig i que, tècnicament, és un càlcul matemàtic irreprotxable. Una altra cosa és que la percepció de la realitat, que no la realitat mateixa, sigui una ciència exacta. Les famílies, o qualsevol consumidor individual, porten temps constatant que els diners arriben cada cop per menys.

Durant algun temps s'ha pogut creure de bona fe que l'augment dels preus era cosa de l'euro o del fet d'haver-nos convertit, encara no sabem exactament com, en la vuitena potència econòmica mundial. Perquè ens entenguem: els preus alts han pogut ser considerats com el peatge, incòmode però inevitable, del desenvolupament o la modernitat.

Però a aquestes alçades, tots tenim clar també que certs increments descontrolats de preus responen a altres factors molt més prosaics. factors de considerable heterodòxia fins i tot per a un sistema econòmic, el capitalista, que es basa en la consecució del màxim benefici possible, amb independència de qualsevol altra consideració.

Ningú se sorprèn ja de que els intermediaris inflin els preus dels productes alimentaris. I amb una mica de cultura econòmica es pot entendre com el preu del petroli puja i baixa per qüestions irrellevants, però que són aprofitades interessadament per a pujar la cotitzar del barril. Per això, perquè la gent no és tonta, o es pot informar, i està més o menys curada de mal d'espant, ningú no hauria d'intentar donar fantàstiques explicacions a certs comportaments dels preus.

Recorden la peregrina teoria que els cereals, i tot el que se'n deriva, inclosos la carn i els lactis, pujaven perquè els conreus s'estaven reconvertint massivament per a la producció de biocombustibles? Doncs resulta que els cereals, la carn i els lactis han pujat, però dels famosos biocombustibles no se n'ha sabut res més. Als que especulen amb els cereals en els mercats internacionals (o que han decidit vendre a Xina, potser més barat, però a centenars de milions de tones), no se'ls pot negar imaginació a l'hora de desviar l'atenció.

3.000 visites: vol dir alguna cosa?

El comptador que vaig posar fa uns mesos aquí al blog ha arribat a la xifra de 3.000 visites. Molts blocaires pengen comentaris relatius a la consecució de números rodons com aquest. No és aquesta la meva intenció, sinó la de reflexionar una mica sobre la importància que por tenir, o no, per a un bloc rebre més o menys visites.

En principi, una de les grans virtuts dels blocs és que permeten "publicar" a qualsevol persona. El que "publiquin" és del menys i si a un li dóna per penjar fotos o vídeos de la seva boda o per escriure sobre existencialisme o sobre teologia especulativa medieval, benvinguda sigui la seva dèria particular, però sobretot la possibilitat d'explicar-la. El gran mèrit d'Internet és el d'haver fet a terra les barreres (si més no, la immensa majoria) que dificultaven en altres temps la difusió d'informació o de les pròpies opinions.

La cosa, és clar, tindrà desprès les audiències que tindrà. Però em sembla que el nombre de visites no és l'objectiu fonamental d'un bloc. Al menys de blocs com la major part dels nostres, que tenim per comentar coses que ens interessen, si no directament per a desfogar-nos.

Un cop dit això, també penso que la interactivitat es demostra practicant-la. Jo penjo aquí les meves opinions perquè em ve de gust, però també per compartir-les. No canviaré les meves opinions perquè rebi més o menys visites, o perquè suscitin uns o altres comentaris. Però no em disgusta, ans tot el contrari, interactuar amb els lectors que vulguin compartir aquests comentaris. I el comptador és una eina útil en aquest sentit.

Això sí, moltes gràcies als 3.000 que heu entrat i, naturalment, gràcies també als que entraven abans que posés el comptador. Si la lectura d'aquestes opinions us ha servit per a alguna cosa, estaré molt content. Jo, de la meva banda, estic aprenent molt de l'experiència.

dimarts, de novembre 13, 2007

2.500 euros per nen i 3.000 per fer-ne broma




3.000 euros són una d'aquelles quantitats que ja fan una mica de respecte. Però hi ha vegades que llegeixes notícies de persones que han estat multades amb 70 euros per insultar algú altre i t'agafa la temptació de preguntar on es pot ingressar el corresponent a tres o quatre persones insultades, que així te'n vas tranquil a dir-los quatre coses, deixant el tema resolt per endavant i havent-li estalviat a la justícia un munt de paperassa.

De vegades em sembla que, en un país on els impostos i les multes de trànsit es paguen a contracor, no ens sabria greu pagar segons què per donar-nos el gust i treure tota la bilis de cop. Sempre que fos mòdic, clar, que ens pot anar la marxa, però no ser beneïts del tot. 3.000 pot ser no, però que temptadora seria una quantitat inferior que et permetés quedar-te descansat...

Als autors de la famosa portada de "El Jueves" els han caigut 3.000 euros de multa a cadascun. Comptant que els podia caure, al menys teòricament, una pena de presó, encara n'han sortit ben parats. No obstant, aquí el greu no és l'import de la multa, sinó que hi hagi una condemna per un simple acudit. És una mostra del país en què vivim: a la ràdio dels bisbes es pot fer terrorisme verbal i cridar pràcticament al colpisme i a la sedició sense que passi res, però les manifestacions d'humor han de ser reprimides si toquen determinats tabús.

És el que té ser la vuitena potència econòmica mundial, però no haver-se desenganxat encara d'aquell vell acudit de les tres potències mundials. A saber: Grècia, Portugal i Espanya.

No diré que calgui fer una col·lecta per reunir els diners de la multa als humoristes, que no crec que triguéssim gaire a aconseguir. El que cal és esperar que els recursos tinguin èxit i que aquesta justícia que no sap donar resposta a tantes situacions d'autèntica delinqüència, deixi de perdre el temps amb rucades.

L'humor és saníssim. És propi de les societats madures i té un munt de virtuts. Té límits? És clar. Però l'humor no serveix per a res si no es mou constantment a la vora mateix de la línia de demarcació. Altrament, és una mera excusa per fer veure que som una societat adultat. Aquí ens pensem que per fer quatre imitacions polítiques, o per haver caricaturitzat la monarquia de forma absolutament light, ja hem complert l'expedient i ens hem fet democràtes de pedigrí. I no.

diumenge, de novembre 11, 2007

Tres falsedats fonamentals sobre els monuments franquistes

Cada cop que es proposa fer a terra un monument franquista, o retirar una estàtua o una placa dels "caídos", s'activen automàticament tres menes de reaccions possibles. Totes elles falses per sí mateixes. El més fàcil és atribuir-ne la falsedat al franquisme sociològic, que acaba sent una mena d'excusa universal que fa que ningú se senti culpable personalment. I que permet amagar la mà als que tiren la pedra, és clar. Però el fet que sovint les emprin les mateixes persones, i de forma successiva com si fossin tres línies de defensa, ens indica que no tot és cosa de la ignorància o de l'error, sinó un fet intencionat i, per tant, amb mala fe.

Podem repassar totes tres falsedats, si voleu i teniu la paciència suficient, per posar de manifest la seva vacuïtat.

–La primera falsedat és que un monument franquista pot esdevenir un monument a la reconciliació. Això ja ho he explicat extensament en el post anterior d'aquest mateix bloc. Els monuments simbolitzen o enalteixen allò que van decidir simbolitzar o enaltir els que van erigir-los, no el que algú pretén més tard, a partir de petits canvis cosmètics o pel simple fet de dir-ho.

És més, sense negar completament la major, és a dir, que existeixin monuments reconvertibles (per mera de llei de probabilitats, algun n'hi deu haver), cal plantejar-se si es pot reconvertir coses que en el seu origen s'han retratat amb tanta claredat i de forma tan inequívoca. Cliqueu aquí per llegir el que es va dir el dia que es va inaugurar el monument a la Batalla de l'Ebre que hi ha a Tortosa i sortireu de qualsevol dubte.

–La segona falsedat és aquella que afirma que suprimint la simbologia fraquista s'oculta o es nega la història. Aquí es juga amb els conceptes i he de reconèixer que a mi m'agradaria poder donar una resposta molt més contundent que una explicació tècnica sobre el que simbolitzen les coses o la informació que aporten. És la meva opinió, però la crec prou motivada per compartir-la.

En essència, un monument o una estàtua no aporten informació per sí mateixos. Van ser concebuts per enaltir, no per informar. Perquè ens entenguem, un monument no és un museu, un llibre d'història o un documental de La 2 o de National Geographic, que sí han estat concebuts per informar. Per tant, retirar un monument no oculta ni nega res. És més, si allò que enalteix un monument és quelcom reprovable, i estarem d'acord que una dictadura entra dins d'aquesta categoria (perquè si no, ja ho podem deixar córrer), la seva presència a la via pública ofèn i molesta.

Una altra cosa és que un símbol franquista, tot i ser pensat per enaltir un règim dictatorial, no ensenyi algunes coses que puguin aprofitar-se i fins i tot ser útils. Però llavors el seu lloc no és el carrer, on continua ofenent i molestant, sinó un museu on es pot presentar en el context adequat. Un context en què el símbol més repugnant pot acabar sent inofensiu i complir una finalitat pedagògica.

D'això n'hi ha exemples a llocs que han tingut una història encara més trista que la nostra i que la miren de forma molt diferent. Alemanya n'és un exemple evident. M'agrada molt una frase de l'historiador britànic Antony Beevor sobre el restabliment moral d'Alemanya desprès del nazisme: "Cap altre país amb un llegat tan dolorós ha fet tant per reconèixer la veritat".

–La tercera falsedat és potser la més punyent, perquè porta una càrrega política i psicològica molt superior. És aquella que planteja que les víctimes de la repressió republicana durant la guerra també haurien de ser objecte d'homenatge i, subsegüentment, que a algun lloc han de tenir els famíliars d'aquelles víctimes per anar a plorar els morts.

Jo, amb això, tinc plantejaments bastant radicals, però no menys motivats que els expressats aquí anteriorment. Una afirmació d'entrada: no hi ha morts de primera ni morts de segona, les morts injustes són totes iguals i, en conseqüència, totes es mereixen un reconeixement públic.

Perquè s'entengui, a risc de simplificar en excés: haver matat algú perquè era de dretes i anava a missa és greu, però no ho és més que haver matat algú perquè era d'esquerres o pel simple fet de no anar a missa. Als dos bàndols enfrontats es van cometre salvatjades incomptables i és bo fer-ne memòria. No es pot recordar que la República, iniciada la guerra, no va ser casta i pura i que s'hi assassinava fins i tot més que a la zona franquista (afirmació que puntualment és certa), i oblidar a la vegada que a la reraguarda nacional les bestieses no es quedaven precisament curtes.

Si acceptem, doncs, que van haver víctimes per totes bandes i que unes no són millors que les altres, hem de recordar, llavors, que hi ha hagut morts que han pogut ser reconeguts durant un munt d'anys i altres que encara no. Han de rebre homenatge i reconeixement les víctimes de la violència republicana? És clar que sí. L'únic que dic és que, amb caràcter general i amb totes les excepcions individuals que vulgueu, han estat rebent homenatge i reconeixement durant els 40 anys de la dictadura i els 30 posteriors. Cal insistir-hi quan tantes víctimes de la violència del bàndol franquista encara no n'han rebut cap de reconeixement?

No em voldria posar marxista recordant que la justícia no és donar a tothom per igual, sinó donar de forma que es posi fi a la desigualtat. Però suposo que s'entén.

No nego que els republicans morts o exiliats han obtingut reconeixements parcials des de la mort de Franco ençà. Han estat rehabilitats mestres i funcionaris, s'han pagat pensions, s'han posat noms a alguns carrers... Però hi ha una diferència fonamental. El règim franquista es va abocar a rescabalar els seus, també amb totes les excepcions que em vulgueu dir. En canvi, el rescabalament que hi ha hagut en democràcia per als perdedors de la guerra ha estat molt sovint a pesar de l'Estat i no gràcies a l'Estat, per moltes lleis beintencionades que s'hagin fet.

Són al·lucinants les traves que en els darrers tres o quatre anys s'han posat per a l'excavació de fosses comunes de l'època de la guerra. No cal comparar-ho amb el "Cementerio Nacional" de Paracuellos del Jarama. És cosa de dir, simplement, que aquí tothom té dret a tenir un lloc on plorar els seus familiars morts.

És més, hi ha altres diferències importants. El reconeixement d'una part de les víctimes s'ha de demanar amb la boca petita o aguantat un xàfec indigne d'improperis i amenaces sobre els riscos de "reobrir" el passat. Mentrestant, l'altra part de les víctimes, la que sempre ha estat honorada , la que ens diuen que no es pot quedar sense llocs on els puguin plorar les famílies, continua sent-ho sense cap mena de complexes.

Com ens hem de veure: sentint-nos solidaris amb un Papa com Ratzinger, i amb la incomoditat amb què s'empassava una beatificació a l'engrós, perquè fins i tot ell pensa que amb els morts no se n'ha de fer de política...

divendres, de novembre 09, 2007

Pot un monument franquista esdevenir un símbol de reconciliació?


Peu de foto: És lleig com ell mateix i les consideracions històriques i polítiques no ens haurien de fer oblidar les estètiques. Si poso aquesta imatge és per situar als que no siguin de Tortosa.



Les polèmiques sobre el monument franquista de Tortosa, el que Franco va dedicar a la Batalla de l'Ebre, són periódiques. Els arguments són els de sempre. Hi ha qui s'entesta a conservar-lo amb la teoria que avui en dia representa els morts dels dos bàndols, basant-se en la supressió d'alguns elements realitzada fa vint anys. Altres insistim a recordar que un monument, sigui el que sigui, aquest o qualsevol altre, està dedicat a allò que el van voler dedicar els que el van erigir. Simbolitza o enalteix allò que van voler simbolitzar o enaltir els que el van aixecar, no el que algú hagi decidit o interpretat desprès.

Hi ha un exercici que recomano a tothom i que ajuda a sortir de dubtes (en el supòsit que en quedessin, és clar). Consulteu una hemeroteca: la que té Caixa Tarragona a la ciutat de Tarragona és fantàstica, ja que pots demanar online les pàgines de diari en què estiguis interessat i t'ho envien en pocs minuts per correu electrònic. Demaneu el Diario Español (actual Diari de Tarragona) del 22 de juny de 1966, l'endemà de la inauguració del monument. A banda de la crònica dels actes, hi trobareu transcrits els principals discursos d'aquella jornada, inclosa la tristament cèlebre homilia que el bisbe Manuel Moll va dedicar al dictador a la catedral.

Si algun dubte podia quedar sobre el significat de la frase "A los que hallaron gloria en la Batalla del Ebre", el que a aquella inauguració es va dir ho aclareix a la perfecció. El governador civil de Tarragona, Rafael Fernández Martínez, no va poder ser més clar. No ho dic tan sols per les constants al·lusions a la "Cruzada" i al "Ejército nacional", o per la justificació reiterada del 18 de juliol. És que posats a dedicar el monument, el va dedicar a totes les unitats de l'exèrcit franquista que van participar a la Batalla de l'Ebre, citant-les una per una fins al nivell de regiment i, en alguns casos, fins i tot al nivell de batalló.

Ja sé que és molt esperar que en aquesta relació d'unitats militars citades expressament hi figuressin les tropes republicanes comandades per Modesto, Líster o El Campesino. Però si la intenció dels que van encarregar i pagar el monument hagués estat la d'enaltir la reconciliació, s'haurien pogut limitar a dir-ho així. Tots sabem que els afanys reconciliadors de Franco eren pura ficció o propaganda. Però el seu règim, podent triar aquell dia un discurs més políticament correcte, més neutre o fins i tot més ambigu, va elegir mullar-se en un sentit molt determinat. En el seu sentit, ja m'entenen.

Era la marxa que els anava, lògicament, i hi ha altres elements d'aquella jornada d'inaguració que confirmen la intencionalitat política de tot plegat. Franco, sense anar més lluny, es va presentar vestit amb l'uniforme de "jefe nacional " del Movimiento. Això és quelcom més que una anècdota. Era un uniforme que Franco no es posava gaire sovint. En el dia a dia usava el de general de Terra i tenia afició a "disfressar-se" d'almirall (Paul Preston explica el perquè a la seva biografia del dictador). El del Movimiento l'usava en poques ocasions: sessions del Consejo Nacional, recepcions puntuals a falangistes i requetés...

És igual, la cosa és la mateixa. Podent posar-se l'uniforme o vestit que li hagués donat la gana, sense que cap responsable de protocol li obrís la boca, va triar la més polititzada de totes les indumentàries possibles. Franco va presidir la inauguració del Valle de los Caídos amb l'uniforme militar de general (ho podeu comprovar veient el NODO d'aquell dia a Youtube), però per al monument de Tortosa va preferir vestir-se amb l'uniforme del partit únic. Ja seria fort que, si més no en la parafernàlia externa que va acompanyar el seu naixement, el monument de l'Ebre fos més fatxa que el Valle de los Caídos.

Pot un monument creat en aquest context i amb aquestes intencions esdevenir un enaltiment de la reconciliació o fins i tot una mena de memorial democràtic? Jo crec que no. Reconvertir-lo, a partir d'uns petits canvis cosmètics, és impossible. Trobar-li alguna utilitat a títol de pedagogia històrica potser seria més raonable, tot i que caldria posar-hi molta imaginació. En tot cas, més tard escriure un altre post a propòsit d'això darrer.

dimarts, de novembre 06, 2007

Cercanías: ¿sólo nos queda encomendarnos a Dios?

Un conocido diario catalán ilustra la noticia del nuevo aplazamiento del restablecimiento del servicio de Cercanías con un calendario que incluye el santoral. Dada la histórica proximidad entre este medio y el partido que está en el Gobierno causante del caos, cabe colegir que la cosa no sólo va para largo, sino que tenemos que encomendarnos a Dios o a los santos para que al fin se encuentre una solución. Sobran comentarios.

Es imposible decir que la crisis de Cercanías ha tocado fondo, porque mañana mismo puede ocurrir cualquier cosa que empeore la situación. Tampoco es posible confiar en que la nueva fecha para el fin del calvario es la definitiva. La verdad es que la evolución de este desastre invita a todo menos al optimismo y no permite, por descontado, dar confianza alguna al Gobierno, si es que algún crédito le quedaba en este tema.

La incapacidad del ministerio de Fomento para dar soluciones al problema es clamorosa. ¿Qué argumentos le quedan a Zapatero para mantener en el gobierno a Magdalena Álvarez? ¿O a Víctor Morlán, el secretario de Estado enviado a Catalunya para ponerse al frente del caos y que sólo ha despuntado, con cierto mérito aunque con poco resultado práctico, en el arte de dar la cara?

¿Y qué opinión nos puede merecer el gobierno de la Generalitat? ¿Y los socialistas catalanes, que no saben como salirse de una situación que les puede pasar factura electoral, pero de la que no pueden huir por sus ataduras con el PSOE?

Todo ello por no hablar del Partido Popular, que no es precisamente inocente en todo este fregado. Claro que no toda la culpa es suya, ya que no está en el Gobierno desde hace casi cuatro años, tiempo suficiente para haber corregido muchas cosas. Pero no cabe olvidar que el origen primigenio del problema está en el proyecto que aprobó el ejecutivo popular presidido por Aznar y por el “modelo” de obra pública que se implantó en esa época.

Pues ya les ven ahora. Apuntándose a las campañas en contra del trazado por dentro de Barcelona que aprobaron ellos mismos. Si alguna disculpa le queda al PP es que quien más, quien menos intenta sacar tajada electoral. Pero sorprende, todavía, su desparpajo.

En realidad, a la crisis de Cercanías le ha pasado lo peor que le puede ocurrir a cualquier problema. Es decir, que acabe pudriéndose sin que se gaste otra cosa que palabras.

160.000 personas siguen “colgadas” cada día, la economía del país acusa ya los efectos de los retrasos, el colapso viario sobrevenido y el cansacio de miles de trabajadores. La nueva categoría del ciudadano cabreado (el català emprenyat) figurará pronto en los manuales de sociología, tras el diluvio de repetidas crisis en los servicios públicos. Por no hablar de la abstención que cabe esperar en las próximas citas electorales.

Pero ante todo eso, las autoridades, a las que hemos votado y a las que pagamos religiosamente, sólo saben convocar una rueda de prensa tras otra para disculparse, ya sin ningún estilo ni credibilidad, y para anunciar nuevas fechas que a los sufridores cotidianos de los servicios públicos les suenan ya a pitorreo.

Un gran discurs de progressisme immens




Tant de temps buscant coses que permetin recuperar alguna confiança en la cosa política (una mica només, que ja estem prou escarmentats) i amb pocs dies de diferència en trobem dues. L'altre dia, recollia aquí mateix el missatge d'una de les noves veus del socialisme francès i europeu, l'alcalde d'Evry, el català de naixement Manuel Valls. Ahir, un simple discurs de director d'institut, agraït per un premi, em va convèncer que no tot està perdut i que, per remota que sigui l'esperança, encara hi ha motius per a un mínim optimisme.

Va ser ahir al vespre, al Teatre Nacional de Catalunya. S'hi lliuraven els premis Catalunya d'Educació de 2007. L'Institut Camí de Mar de Calafell hi va recollir un guardó. Si voleu saber els motius que emparen la distinció, cliqueu aquí i així no caldrà que jo ho faci llarg.

Manuel Gómez Castro és el director de l'IES Camí de Mar. No sentireu ningú que parli malament d'ell. Hi ha persones que tenen aquesta gràcia. Ni tan sols els seus adversaris polítics, perquè Manolo Gómez no és, políticament, un àngel sense sexe. S'ha mullat en diferents etapes de la seva vida com a regidor del PSC i, personalment, penso que encara podria donar molta guerra en la política. Tot i que si hem de sincers, com a director d'institut no és que estigui aportant poc al servei públic.

A l'acte d'ahir es van escoltar més de mitja dotzena de discursos, inclosos el del conseller del ram, Ernest Maragall, i el del propi president de la Generalitat, José Montilla. He de dir que el millor de tots, i amb molta diferència, va ser el del Manolo. Els polítics es van cenyir al guió que podia esperar-se: això de la institucionalitat dels discursos és sovint un pretext per no dir res o, més ben dit, per no aportar res de nou als quatre tòpics habituals que es repeteixen de discurs en discurs.

Pero el Manolo va fer un immens discurs d'esquerres. Matiso: no va ser un discurs partidista en absolut ni va ensenyar, ni per casualitat, el carnet polític que porta a la cartera. Però una cosa no treu l'altra: va ser un gran discurs d'un progressisme immens. És més, el millor discurs que he sentit fer a ningú de Calafell en molts anys. Confio que els polítics calafellencs presents en prenguessin nota.

Què va dir Manolo Gómez que mereixi aquests elogis, que els asseguro que són del tot sincers? Si voleu veure el vídeo de l'acte i sentir el discurs del Manolo en la seva integritat, cliqueu aquí.
Jo em permeto triar tres o quatre idees que crec fonamentals:

–Davant dels canvis que viu la nostra societat, molts es resignen i com a molt intenten millorar el passat

–Verbs fonamentals per a encarar el futur: transformar-se i compartir

–L'educació és un puntal bàsic per garantir la cohesió social i millorar la convivència

–Els centres educatius no tan sols han de transmetre valors, sinó també fomentar la inquietud

–Igualtat d'oportunitats, equitat..., no han de ser meres paraules. I sobretot, assolir aquests conceptes no ha de ser cosa només dels polítics, sinó objectiu compartit de tota la societat.

Aviso que la tria és molt selectiva i que he llegit molt entre línies. Però ja sabeu que hi ha persones que tenim aquestes lletges manies. En tot cas, algú es plantejarà que té d'esquerres tot això i si, de fet, no són valors d'aquells que s'adjectiven com a "universals".

Jo només aporto un punt de vista que ja he expressat en altres ocasions i que no sé si compartirà, potser no, el Manolo Gómez. És el punt de vista que els mers discursos no serveixen per res, per molt ben intencionats que estiguin, si no es resolen els problemes pràctics. Això és una veritat sagnant en els discursos progressistes, perquè la dreta, com que no té complexos, tampoc té aquests problemes.

És més, quan l'esquerra s'ancora en el passat deixa el camí lliure i aplanat a la dreta, sinó directament a l'extrema dreta. La qual cosa, en el cas de l'extrema dreta, és per patir de debó. Per això crec importantíssim que ahir el Manolo ens recordés que continuar millorant el passat és una pèrdua de temps.

En acabar l'acte, al vestíbul del TNC, vaig intentar explicar-ho a algunes persones que em van demanar l'opinió sobre el parlament del Manolo. Vaig dir que havia estat un gran discurs d'esquerres i, davant l'estupefacció dels meus interlocutors, vaig precisar que les bones intencions fan molt bonic, però que no serveixen de res si no tenen repercussió en els pressupostos públics.

Dubto que m'entenguessin. Però no necessàriament per conservadurisme, sinó per una idealització de l'educació que la fa tan santa i virginal, que acaba sent una mera tecnocràcia. Una tecnocràcia que apuntala l'enunciació de grans conceptes, però també la buidor del seu contingut pràctic. És difícil reivindicar avui la política sana, perquè la insana pesa en excés. Però hi ha escletxes d'esperança.

Que un institut hagi recuperat el prestigi perdut i que hagi sabut transformar el desori en excel·lència és un símptoma que hi ha esperança. Això tampoc són meres paraules. Ho escriu un pare amb una alumna en aquest centre. Un pare partidari radical de l'ensenyament públic i de què als fills els hem de portar on toca, però que va dubtar, i molt, sobre les bondats d'aquest institut. Entenguem-nos, un té dret a saber on es posa i, lògicament, de no posar-se en pel·lícules de por.

Avui celebro que la meva filla gran (ja saben la blocaire jove que comença a cascar contra tot) estudiï a l'IES Camí de Mar i que la més jove pugui gaudir d'aquí tres o quatre anys d'un institut que serà segurament millor. Quan es tracta de coses tan importants com el futur dels nostres fills i filles, un no pot sentir millor satisfacció que la de no haver-se equivocat. Felicitats pel premi i, sobretot, gràcies a l'Institut per haver-se'n fet mereixedor.

divendres, de novembre 02, 2007

Una sàtira espectacular sobre el nazisme




Avui mateix explicava que es pot fer humor del bo a propòsit d'una dictadura i citava els vídeos hilarants sobre Hitler que es poden trobar a Youtube. Acceptant el risc que es malinterpreti i se'm tingui pel que no sóc ni per casualitat, goso penjar aquí un memorable número musical.

La cosa es diu "Springtime for Hitler". És gairebé impossible explicar-ho. S'ha de veure. Només algunes referències. Pertany a una pel·lícula titulada "The Producers". Mel Brooks en va fer la versió original el 1968. El vídeo que penjo aquí és del "remake" de 2005. Tots dos són a Youtube per si en voleu fer la comparativa. Personalment, opino que la interpretació del paper de Hitler és molt millor en el segon cas (de fet és impressionant).

No obstant, al propi Youtube trobareu altres escenes de la pel·lícula original que no es queden curtes en aquesta brutal i excepcional sàtira del nazisme. Cliqueu aquí, per exemple. És més, l'obra original de Mel Brooks té una incorrecció política saníssima i molt adient al tema. En canvi, la versió de 2005 és, tot i algunes puntades més corrosives, una mica menys subversiva en general. En tot cas, vosaltres mateixos.

Un últim consell. Si no sabeu prou anglès (al menys cantat), llegiu les lletres aquí. Encara que sigui amb l'ajut del diccionari, val la pena. Si no, es perd la major part de l'àcid sulfúric que tot plegat deixa anar a raig.

És evident que aquestes píndoles de gran humor no superen obres mestres com "El gran dictador", de Charles Chaplin, o "To be or not to be", d'Ernst Lubistch. La primera és pura poesia, la qual cosa té el seu mèrit sent un al·legat tan furibund contra les dictadures (o potser per això mateix). La segona, la millor sàtira que s'ha produït mai, si més no en cinema. Però els exemples que avui citem aquí són menys coneguts i, no obstant, val la pena fer-hi un cop d'ull.

dijous, de novembre 01, 2007

Els límits del humor ( i 2)

"Polònia" és un programa que dóna exemple cada setmana d'un humor polític intel·ligent. Un humor que pot ser contundent i fins i tot cruel, però sensible i molt elegant quan cal.

La setmana passada, vaig al·lucinar en quatricomia quan van començar un gag sobre l'alzheimer de Maragall, perquè penso que l'última cosa sagrada i intocable que ens queda és la salut, i no sempre. Darrerament, la rumorologia en el món polític sobre malalties i afeccions diverses ha estat francament repugnant i un ja s'espera gairebé qualsevol cosa. Però vist el gag en la seva totalitat, vaig tornar a al·lucinar que s'hagués pogut parir una escena d'humor a propòsit d'una malaltia greu sense que fos ofensiva, sinó tot el contrari. Cliqueu aquí per veure'l.

Em permetreu, abans d'acabar, que expressi la meva admiració pels gags que a "Polònia" protagonitza Manel Lucas imitant a Franco. Els considero una prova d'un humor surrealista absolutament excepcional. La setmana passada va ser fora de sèrie. Franco aplaudint la llei de memòria històrica, perquè ell té una trajectòria que vol reivindicar, i desautoritzant els que edulcoren la història, perquè ell, les tortures, els afusellaments i la repressió se'ls va "currar" molt... Feu un tomb per Youtube i veureu el que dóna de sí posar un dictador del passat a "comentar" l'actualitat.

No obstant, crec que aquest humor descontextualitzat té els seus riscos. No nego que la gràcia està precisament en la descontextualització. Un gag sensacional era aquell en què Franco es preguntava perquè calia fer eleccions i posava l'exemple de l'any 39: com que els polítics estaven o morts, o a la presó, o a l'exili "voluntari per suposat", no hi quedava ningú i s'hi va haver de posar ell. El gag és d'una brutalitat conceptual fora mesura. Però sense context i referències pot induir a error a les generacions que no ho van viure, que a l'escola no van arribar a aquest tema i que no s'han informat desprès.

Hi ha una darrera qüestió que, al fil de "Polònia", es pot plantejar. Es pot fer humor a propòsit d'una dictadura? No ho dic perquè les dictadures no tinguin un component intrínsec de ridícul, que el tenen, sinó per si es pot frivolitzar els aspectes que toquin a les víctimes d'una dictadura. Un exemple: el propi Franco de "Polònia" feia una conya sobre el cava català referint-se a que això era el que deien als que picaven al Valle de los Caídos, és a dir "cava, catalán".

Em temo que en aquestes qüestions hi ha una certa línia de demarcació, però l'humor, com amb qualsevol altra línia, ha d'estar probablement arran mateix, si no trepitjant-la o directament amb mig peu a l'altra banda. És difícil demanar respecte a una cosa que per naturlaesa és irrespectuosa, però entre la broma i l'escarni hi ha una diferència.

Torneu a anar a Youtube. Busqueu Hitler. Curiosament, hi trobareu milers de vídeos humorístics, molts d'ells en la vessant musical. És una experiència gairebé fascinadora (per no esperar-la, és clar). Però allà mateix apareix un vídeo d'un programa d'humor d'una televisió austríaca: no van tenir millor pensada que disfressar de Hitler un dels seus actors i d'enviar-lo pels carrers de Viena a empaitar jueus ortodoxos, fàcilment reconeixibles per la seva forma de vestir. La cosa va acabar amb la intervenció de la policia.

No sé explicar-ho teòricament, ja que se m'acaben les paraules davant de la cosa. No obstant això, l'exemple ho explica prou clar. Es pot fer broma fins i tot divertida del nazisme, però no burlar-se de les seves víctimes. Potser sí algun límit ha de tenir l'humor és el de no esdevenir befa.

Els límits del humor (1)

En aquest mateix bloc s'ha parlat altres vegades de si l'humor té algun límit. Hi ha barreres que mai no es poden traspassar? O no? El país porta uns anys amb certes "crisis d'opinió" periòdiques sobre aquesta qüestió. Algunes no són inofensives en absolut: a Valls encara hi ha persones imputades per un cartell de carnaval de fa uns tres o quatre anys que picava una mica, però sense justificar l'enrenou que es va produir.

Ramon Ferrando, un tortosí dedicat al periodisme i a la cultura en diverses de les seves manifestacions, traspassat l'any 1996, em va dir una vegada, a propòsit de la sàtira política, que el poder no tem l'humor per sí mateix, sinó per la independència de criteri que demostra. No hi puc estar més d'acord. Segurament per això el poder llença de quan en quan tocs d'atenció com el de Valls.

Allà, la guàrdia civil va a anar a buscar persones a la feina o a casa perquè declaressin en relació a l'autoria del cartell, com si no se'ls pugués fer arribar una citació per un conducte menys incòmode. Ja m'entenen: que els veïns o els companys de feina et vegin sortir acompanyat de la guàrdia civil... No els expliquis desprès que no anaves detingut. De passada, amb tot plegat el carnaval a Valls s'ha acabat. Bé, el carnaval fins llavors organitzat per entitats populars. Veuen el resultat?

Jo ja he expressat aquí i a altres llocs que, en el terreny de l'humor polític, hi ha molta hipocresia i doble moral. La sàtira política és saníssima i, en general, els països amb capacitat per riure-se'n d'ells mateixos són més madurs i no diré que s'hi visqui més bé, però sí que hi ha coses que no passen. Aquí, la conya sobre la política agrada tothom, sempre que el blanc de la sàtira sigui un altre. Però com som un país decoratiu (segons la brillant distinció entre països seriosos i decoratius que va empescar-se Kant), tenim tendència al pèndul, és a dir de passar d'un extrem a l'altre. I així, hem pogut veure com polítics que no eren imitats o caricaturitzats suplicaven la seva quota de martiri en l'humor radiofònic o televisiu.