dijous, de juliol 31, 2008

Gas Natural: ¿A la tercera va la vencida?

Gas Natural ha cerrado un acuerdo con ACS para quedarse el 45% de Fenosa que estaba en manos de la constructora de Florentino Pérez. A la tercera, la gasista catalana ha conseguido hacerse con una eléctricay cumplir su objetivo de formar un gran grupo energético, tras los fracasos con Iberdrola y Endesa. Pero se venda como se venda, la operación tiene mucho menos calado que las precedentes y, aunque no esté faltada de habilidad, no es un prodigio de la sagacidad empresarial.

Además, los antecedentes deberían invitar a la prudencia. El volumen del paquete hasta ahora en manos de ACS obligará a Gas Natural a lanzar una OPA por el 100% de Fenosa. Y la operación deberá ser autorizada por la Comisión Nacional de la Energía. Puede que los momentos de gran crispación política de la pasada legislatura, que objetivamente influyeron en la resolución de la OPA de Endesa, hayan pasado ya. Pero el anticatalanismo vende demasiado bien en según qué sectores de España para descartar nada por anticipado.

Por mucho menos se montaron embrollos como el boicot al cava. No olvidemos que aquella guerra, aunque tomó como excusa unos hechos manifiestamente inoportunos, fue una mera pedrada de ocasión con fines muy distintos. Lo mismo podría decirse de la OPA de Endesa. ¿Recuerdan donde acabó recalando Manuel Pizarro en pago por los servicios prestados? En un momento en que la financiación autonómica amenaza con levantar ronchas, y encima las balanzas fiscales han dejado a unos cuantos con las vergüenzas al aire, nadie debería sorprenderse de nada.

En todo caso, en esta ocasión Gas Natural parece haber jugado mejor sus cartas. A ACS le comprará de forma directaun 9,9%, que es el máximo sin pasar por una OPA. Ciertamente el 35% restante en manos de Florentino Pérez deberá pasar por ese trámite, pero el acuerdo alcanzado entre ambas partes prevé precisamente que ACS también venderá en esa fase del proceso. Aunque queda en el aire un 55% y nunca se sabe lo que puede ocurrir, el buen pago ofrecido por Gas Natural parece tener visos, al menos a priori, de que el tiro va a hacer blanco.

Gas Natural ha entendido al final que tal vez sea posible comprar duros a cuatro pesetas en épocas de crisis, pero que en épocas de bonanza es iluso pretender comprar duros a mitad de precio. Politiquerías a parte, que las hubo y muchas, lo de Endesa se frustró también porque la gasista buscaba una ganga. Por muy difícil de entender que fuera que grandes multinacionales pusieran una montaña de dinero sobre la mesa al servicio de una pelea política barriobajera que ni les iba ni les venía, tampoco hay que olvidar que la oferta de Gas Natural fue la más rácana de todas las que hubo en danza.

Pero si decíamos que la cosa tampoco es para tirar coetes, es porque Gas Natural se ha limitado a pescar en las aguas revueltas de la crisis general. ACS tenía un paquete importante de Fenosa porque invirtió sus pingües beneficios en la época de las vacas gordas. Ahora que han llegado las vacas flacas y las constructoras pasan algunos apurillos, Florentino Pérez se limita a cambiar patrimonio por liquidez. A Gas Natural la cosa hasta le sale bien de precio. Aunque Fenosa no es Endesa, también es verdad que la broma le sale por bastante menos.

dimarts, de juliol 22, 2008

Estepona, algo más que una segunda parte de Marbella (y 4)

Concluimos la serie de reflexiones sobre el rebrote de la corrupción en la Costa del Sol, planteado un interrogante lógico si consideramos como los ciudadanos han premiado electoralmente a gobiernos corruptos que no engañaban a nadie. Dado que el populismo de que se alimenta la corrupción no da para colocar laboralmente a todo el electorado, ni permite extender los favores hasta el infinito, hay que plantearse seriamente si no es que toleramos la corrupción. Al menos, mientras sea moderada y no nos la restrieguen por la cara.

Todos podríamos citar casos de alcaldes que, si fuera cierto la mitad de la mitad de la mitad de lo que se dice o sospecha de ellos, ya estarían en la cárcel. Y sin embargo, son reelegidos una y otra vez, Y no porque hayan colocado en el Ayuntamiento a medio pueblo, sino porque éste tiene de todo y luce como los chorros del oro.

¿Consentimos, pues, un pequeño grado de corruptela si obtenemos un retorno aceptable de nuestros impuestos? ¿Como si fuera una tasa o peaje de gestión? A veces da esa impresión. No deberíamos olvidar una idea muy popular: ya que los políticos roban todos, al menos hay que quedarse con los que dejan algo positivo tras de sí. Se trata, por supuesto, de un criterio enormemente injusto, porque los más de los electos son honrados y porque no hay que confundir que no nos gusten, ellos o sus programas, o los sueldos que se autoasignan, con que estén podridos.

Además, dicha opinión es contradictoria con las que mantenemos, por ejemplo, sobre los sueldos de los políticos. Por eso, esta forma de pensar necesita que no exista ostentación. Pero cumpliendo estos “requisitos” mínimos (moderación, discreción y “retorno”) , somos más flexibles ante la corrupción, al menos sobre la pequeña corrupción, de lo que proclamamos frecuentemente y con indignación.

Es una paradoja enorme, que resulta posible por otra opinión, algo menos generalizada, pero que cuenta con numerosos defensores: que cierto grado de corrupción es indispensable para dar alas al sistema. Como una especie de lubricante para que los engranajes giren mejor. Dicho así hasta parece algo inofensivo. Ni siquiera parece el primer paso, al principio inocuo, hacia consecuencias graves. Pero basta con recordar lo que ocurrió durante medio siglo en Italia.

Esa idea de la propinilla para allanarse un poco el camino se acabó convirtiendo en un mecanismo gigantesco que, más allá de consideraciones morales, drenaba los presupuestos públicos hasta el extremo de que las obras públicas, frecuente campo de acción de la corrupción, llegaron a triplicar su coste. Es muy probable que la ruidosa caida de aquel tinglado se debiera a su insostenibilidad. Simplemente, se repartía tanto que no quedaba nada por repartir. El colapso fue práctico, no moral.

El ejemplo italiano nos ilustra además sobre la evidencia de que la corrupción tiene dos caras diferenciadas. Hay quien roba para sí y hay quien lo hace para su partido, además de quien simultanea ambas categorías. En los anteriores comentarios de esta serie reconocimos que la corrupción practicada para llenarse los propios bolsillos es difícil de combatir y que, como mucho, admite algunos apaños para ponérselo difícil a los sinvergüenzas. Curiosamente, la corrupción destinada a financiar los partidos tiene una solución mucho más sencilla, por poco que optemos por el sentido práctico. Echemos unas cuentas y tal vez descubriremos que nos sale más barato financiar a los partidos con dinero público que dejar que éstos se busquen la vida al margen del sistema. Podemos vestir de bonito esta argumentación, aludiendo a la necesidad de modificar la financiación de las fuerzas políticas, que siempre queda bien. Pero nos parece que nos hemos entendido perfectamente.

En definitiva, la corrupción es una cuestión moral que, sin embargo, no tiene soluciones totalmente eficaces aplicando la estricta justicia. Aunque lo práctico nos puede dejar en ocasiones mal sabor de boca, no deberíamos descartarlo de entrada.

diumenge, de juliol 20, 2008

Com han canviat també les coses en el món de la premsa



Aquesta imatge està presa a la sala de premsa del congrés del PSC. És una sala especialment equipada pel propi Palau de Congressos de Catalunya, que en aquesta ocasió s'ha quedat una mica petita. La setmana anterior, el congrés de CDC va optar per habilitar un altre espai molt més ampli, on no calia fer el joc de les cadires per trobar lloc. O plantar l'ordinador tot el dia, una mica insolidàriament, per no perdre la cadira. Sort que al gremi periodístic tothom és més o menys bona persona, si més no pel que fa a la propietat privada.

Això és un mer comentari d'ambient, que no es refereix a l'organització del congrés socialista, sinó que dóna peu a unes petites reflexions sobre el món 2.0 i els canvis que està introduint en els mitjans de comunicació i, en general, sobre la forma de treballar de la gent.

La foto mostra com estan treballant uns periodistes, enganxats al seu portàtil i narrant, pràcticament en directe, allò que està passant a l'esdeveniment que estan cobrint informativament. En el cas dels de la primera filera, té una gràcia relativa, ja que es tracta de periodistes de l'Agència Catalana de Notícies, un projecte comunicatiu que, més que tenir una base tecnològica important, s'ha construït des de zero amb una filosofia de treball de noves tecnologies. Vull dir que no ha estat una reconversió d'un sistema de treball clàssic, sinó una cosa pensada i creada de nou. Paradoxes de la vida, el primer director i principal "ideòleg" d'aquest invent va ser Carles Puigdemont, periodista que avui es dedica a la política com a diputat de CiU i cap de l'oposició a l'Ajuntament de Girona.

En tot cas, no són únicament els periodistes de l'ACN els que es passen les hores teclejant constantment. Molts professionals d'altres mitjans fan exactament el mateix, amb independència de la tipologia del seu mitjà. Com a màxim, surten de la sala de premsa uns minuts a recollir informació i tornen ràpidament a actualitzar-la.

Potser per això, no hi ha un únic periodista per mitjà, cosa d'altra banda lògica i que ja passava abans en esdeveniments importants i on es mou moltíssima gent, però la gràcia és veure la nova forma de treballar d'aquests equips. Detalls caçats al vol: com a mínim sempre es queda un periodista de guàrdia davant la pantalla i algun mitjà, com "El País", fins i tot es fa acompanyar per un tècnic informàtic.

Això últim m'ha cridat poderosament l'atenció. Certament, "El País" ha estat, i és encara, un gran diari en paper. Però per això mateix li ha costat bastant adaptar-se als nous temps. Tant a Internet, com el propi paper, ja que la premsa escrita ja no és com fa 25 anys. L'èxit té de vegades aquestes conseqüències, ja que és molt més fàcil renovar-se quan no ets el primer del mercat. Dit això, no voldria pensar que els seus periodistes no poden manejar-se a la xarxa, sinó que la presència d'un tècnic, que es passa el dia mà sobre mà, però atent a qualsevol incidència, és només una qüestió d'autoexigència. No és que moure's per Internet sigui tan difícil, però si algú vol explicar un esdeveniment pràcticament al minut no pot quedar-se "penjat" perquè el wifi no va o qualsevol altre problema dels que sempre poden sortir sobre la marxa. Assegurar el tret, en diuen.

Dit això, comprovem també com la premsa diària va adaptant-se als nous temps. Internet l'obliga a actualitzar continguts molt més que un cop al dia. Fa vint anys, vaig seguir dos o tres campanyes electorals i conservo molt viu el record de com treballàvem els periodistes en aquella època. Els únics que anaven de bòlit eren els de les ràdios, que tenien tres informatius diaris i butlletins cada hora. Les teles portaven un ritme una mica més assossegat. Les agències tampoc paraven gaire quiets, però això és quelcom intrínsec al seu negoci. Però els que treballàvem als diaris érem uns autèntics privilegiats: una peça al dia, a última hora, i alguna trucadeta durant la jornada per avisar de per on anirien els trets.

Internet, diuen? El 1987 i el 1988 vaig escriure també alguns reportatges sobre una "cosa" que quatre professors universitaris, amb fama d'una mica llunàtics entre els seus col·legues, descrivien com una espècie d'autopista de la informació. Una cosa que havia de revolucionar el món, com desprès s'ha vist, però que en aquella època encara no havia revolucionat res.

Avui, visitar la sala de premsa d'un congrés polític o de qualsevol gran esdeveniment significa veure que els més desficiats són els de la premsa escrita. Junt, és clar, amb els dels mitjans exclusivament d'Internet, on això és el normal.

Com tot en aquesta vida, la famosa revolució citada anteriorment té factors positius i negatius. És evident que podem gaudir de molta més informació i la immediatesa és un valor que reclama si més no una part de l'audiència, en particular la nova audiència. No ho és menys que la rapidesa no permet anàlisis profundes. Tampoc és que al periodisme català hi hagi primeres figures mundials de la interpretació de l'actualitat i, per tant, tampoc és que ens perdem tanta cosa.

No obstant, si alguna gràcia té el món 2.0 (ja no Internet en general, sinó aquesta espècie de "segona edat" de la xarxa reflectida en el nom que se li ha donat) és que la gent pot triar, si no totalment sí bastant més, la manera en què s'informa. No és només una qüestió que l'oferta d'informació a la xarxa sigui infinitament superior a la del quiosc de premsa, a la dels canals televisius o a la del dial radiofònic. És molt més que això, i fins i tot molt més que la comoditat d'organitzar-se la recepció "a la carta" de continguts. És la possibilitat d'elegir qui ens interpreta la realitat o d'acudir directament a les fonts originals per interpretar-la nosaltres mateixos.

És una qüestió que les empreses periodístiques no han acabat d'assimilar en tot el seu abast. La major part, sobretot les d'origen tradicional, continuen ancorades en la idea de la interactivitat, que practiquen d'una forma bastant unidireccional tot sigui dit, sense adonar-se que el món ja ha donat una altra volta completa. I que l'audiència ja no s'aconforma amb poder deixar comentaris a les notícies.

dissabte, de juliol 19, 2008

Una altra postal ebrenca al congrés del PSC


L'eficàcia del servei de premsa del congrés del PSC, que per a la meva satisfacció i per a la de molts fa molta guerra mitjançant la Xarxa, em permet penjar aquí una altra postal ebrenca. Aquest migdia s'ha formalitzat un "acord d'afiliació" entre el PSC i la Unió pel Progrés de la Terra Alta (UPTA).

Totes dues forces ja col·laboren i van plegades des de l'any 2003. M'imagino que la cosa és més simbòlica que una altra cosa. Això d'"acord d'afiliació", que no he posat entre cometes per casualitat, deu voler dir que entren a militar al PSC, no? En aquest cas, n'hi hauria prou de dir-ho així.

Suposo que tota l'escenificació deu estar pensada per donar la imatge que s'estrenyen els llaços, però sense provocar la sensació que la UPTA desapareix o que es dilueix dins del PSC. La pròpia nota de premsa socialista (podeu llegir-la clicant aquí) parla de lliurament de carnets, però tot plegat amb un to bastant ambigu que deixa traslluir això que deia fa un moment. En el pitjor dels casos, deu ser que es dilueixen, però avui toca deixar a tothom en bon lloc. Allò que els funerals no haurien de ser mai de tercera.

No voldria que s'interpretessin aquests comentaris com una opinió crítica cap a aquesta operació. No tan sols és ben legítima, sinó que la fan tots els partits. Les grans forces sempre estan per la feina de sumar, no únicament en èpoques de cases grans o d'ocupació de la centralitat. I per a les forces locals, l'aixopluc dels grans partits els permet, més que suport organitzatiu o logístic estrictament polític, un major accès a les administracions supramunicipals o nacionals governades per uns o altres.

És molt fàcil, per cert, criticar que alguns partits locals hagin canviat de "socis de referència" al mateix ritme que els canvis que s'han produït al llarg del temps en els parlaments i governs. Certament, bonic no fa tant de tràfec. Però ens hem de posar en el lloc de molts petits ajuntaments, que no podrien fer inversions sense suports aliens. Una altra cosa és que la "caritat" mai no sigui desinteressada.

divendres, de juliol 18, 2008

El congres del PSC no pot ser mes tranquil

Aquest congres del PSC deu ser probablement el més tranquil dels onze (comptant aquest) celebrats fins a la data. Llegeixo a alguns diaris, des de la sala de premsa del congrés, que Montilla ha de quadrar un difícil encaix territorial, per donar més joc al partit que existeix fora de l'àrea metropolitana de Barcelona. És normal, ja que els bons resultats socialistes a Catalunya ja no són només al tradicional "cinturó vermell". Però em sembla que molts partits voldrien que aquest fos el seu principal problema. Només cal veure els recents conclaves del PP o d'ERC.

Parlant d'encaixos territorials, el propi PSC deu conservar la memòria del que ha passat a la història com el "Congrés de Sitges" (el de 1994). En aquella ocasió, els anomenats capitans van prendre el poder. Ep, de forma absolutament democràtica, perquè van guanyar de carrer i, de moment, els vots encara compten per a alguna cosa, aquí i a tot arreu. Però el vermell que es va veure en aquell congrés no era l'actual color corporatiu del PSC, sinó el de la sang que corria pels passadissos del centre de convencions de l'Hotel Melià de Sitges.

Quina diferència amb aquest cap de setmana al Palau de Congressos de Catalunya. Potser per això el congrés dels socialistes catalans s'ha permès d'organitzar una espècie de programa social que inclou classes de taixí, sessions de tangos o barbacoes. Sense ànim de frivolitzar, imagineu-vos com hauria pogut acabar una classe de taixí al congrés del PP, tant al "nacional", com al català. No sé si no hauria acabat a mastegots.

Aquesta tarda he participat, telefònicament, a la tertúlia de Calafell Ràdio i m'han demanat que expliqués l'ambient que hi ha. He pogut fer un joc de paraules amb el darrer lema electoral del PSC (La Catalunya optimista) i amb d'aquest congrés (La Catalunya que sap on va). He conclós que vist el "bon rotllo" que es respira, i la profusió de petons i abraçades, aquest congrés ben bé hauria pogut adoptar com a lema quelcom com "La Catalunya satisfeta".

Deixeu-me fer un minut de tortosi




Un és un pèssim tortosí, com és ben sabut. Però no perdo ocasió de mirar d'esmenar aquest pèssim tortosinisme. Al congrés del PSC, que estic seguint convidat com a blocaire polític, m'he trobat amb els delegats de Tortosa. Aquí en deixo un testimoni gràfic. També he parlat un moment amb Wifredo Miró, secretari general de la UGT a les Terres de l'Ebre. No surt a la foto, on sí hi ha Joan i Antoni Sabaté, però asseguro que és aquí perquè el tinc assegut al costat.

El congres del PSC ja es en marxa





L'onzé congrés de PSC ha arrencat fa uns pocs minuts. Naturalment, no s'hi ha decidit res encara, més enllà de triar la taula. Però la gràcia del món 2.0 és anar explicant les coses a mesura que passen. No és l'única, és clar, però sí una de les més novedoses. Podem fer igualment balanços i anàlisis amb cert grau de profunditat, sempre que no confonguem un bloc amb una enciclopèdia per entregues. Però això d'explicar-ho en directe, en el mateix moment que ocorre era un privilegi reservat fins fa poc només a uns quants. Desprès diran que la xarxa no és un factor democratitzador.

dijous, de juliol 17, 2008

El congrés del PSC també s'obre als blocaires no militants



El PSC celebra a partir de demà divendres el seu 11è congrés. I com ja va fer CDC el cap de setmana passat, els socialistes catalans han decidit obrir el seu congrés als blocaires que escrivim de política. Als blocaires no militants, com he volgut destacar en el titular, perquè quedés ben clar on estava el mèrit de la cosa.

Aquesta setmana, un amic que milita al PSC, i amb el qual parlava sobre aquesta iniciativa, no es va poder estar de dir que, tot i el decalatge de dades, segur que era Convergència qui s'havia copiat la iniciativa. Consti que jo no havia parlat en cap moment de plagi d'idees ni de res que se li pugués assemblar. Però els dirigents polítics tenen certa propensió a saltar a la més mínima quan es tracta de portar la contrària a l'adversari. És una mania que de vegades també s'encomana als militants d'"infanteria".

En realitat, diguem que copiar, el que es diu copiar, han copiat tots. D'Estats Units, que és d'on venen aquestes idees, ja que els americans són pioners en gairebé totes les innovacions en matèria d'acció política o electoral. Comentari afegit: quina llàstima d'inventiva quan es veuen segons quins resultats; per exemple, reelegir Bush, perquè el primer cop encara, però el segon ja no enganyava ningú. En tot cas, la història de com els blocaires polítics han passat a tenir un paper important en el seguiment de les campanyes americanes ja ho vaig escriure a propòsit del congrés convergent i si a algú li pot interessar pot llegir-ho clicant aquí.

És més, si Convergència ha pogut quedar com el primer partit que obria el seu conclave a gent que parla de política als blocs, ha estat possiblement fruït de la casualitat. Simplement, perquè el seu congrés era el cap de setmana abans. Quan un es posa en aquestes històries, descobreix que explicacions tan senzilles com aquestes són sovint les correctes.

Per tant, és de justícia dir que, malgrat el que la breu diferència en el calendari podria fer pensar, tot el que vaig dir a propòsit del congrés convergent ho reitero pel que fa al congrés socialista. Si no ho repeteixo textual i íntegrament és per no fer-me el pesat. A part, es pot llegir tirant una mica enrera: canvieu-li les sigles i serveix igual.

Això sí, celebro que la taca d'oli es vagi escampant. Com també vaig dir, en un sentit més crític, sobre el congrés convergent, tot plegat és més publicitat que una altra cosa. Però no és mala publicitat. I tot i que aquesta mena de passes que fan els partits són molt tímides, si més no són passes en la direcció correcta. El gran repte de tots els partits, però, és aconseguir anar més enllà dels gests. Aquest és un objectiu no assolit encara.

dilluns, de juliol 14, 2008

Estepona, algo más que una segunda parte de Marbella (3)

Continuamos aquí la serie de reflexiones sobre el “rebrote” de la corrupción en la Costa del Sol. En comentarios anteriores hemos recordado que no es necesario aprobar leyes nuevas para atajar el problema, si no que basta con tomarse en serio las existentes. Y hemos añadido que algunas modificaciones en la normativa electoral frenarían operaciones políticas a veces emparentadas con los chanchullos. Pero no podemos obviar el papel que nos corresponde a los electores en la prevención de la corrupción. Que no es poco.

Resultaría muy fácil recurrir a tópicos como el que reza que la democracia es el único sistema que puede corregirse a si mismo. Demasiado fácil, porque este tópico tiene únicamente sentido si existe ese deseo de corrección. Si no, todo queda en palabras huecas, si no en cosas peores.

Los votantes tenemos la oportunidad de cambiar cada cuatro años a nuestros gobernantes. Frecuentemente se dice que se trata de una oportunidad más teórica que real. Pero no es cierto, depende de nuestra voluntad actuar en un sentido o en otro. Siendo difícil que podamos cambiar el fondo de las cosas, aún podemos darles una buena sacudida. Hay ejemplos sobrados de ello. Otra cosa es es que los cambios, cuando se producen, sean escasos, considerando lo clónicos que son los programas electorales y las actitudes miméticas que adoptan los partidos cuando acceden al gobierno.

O sea, que los electores podemos equivocarnos y, encima, si la acertamos, la alegría nos dura más bien poco. Pero cuando votamos a sabiendas a unos corruptos no tenemos disculpa alguna. Hipotecamos nuestro derecho a quejarnos luego. No es que nos lo tengamos merecido, porque hay cosas que no pueden desearse ni a nuestrro peor enemigo (bueno, a nuestro peor enemigo tal vez sí). Pero debemos aguantarnos sin rechistar..., al menos hasta la siguiente oportunidad de hacer uso de esa democracia que puede corregirse a sí misma.

Hay que añadir algo para no confundir las cosas. Los electores no somos culpables de la corrupción, pero podemos serlo si optamos en el poder a los corruptos. Éstos, claro está, pueden engañarnos. Es más, a parte de la corrupción que se practicaba en Marbella, evidente por su salvajismo, existe una corrupción blanda, o de baja intensidad, no tan fácil de detectar y que incluso puede crearnos una duda razonable. Pero, ¿engañaba a alguien el GIL, al menos partir de cierta altura de la película?

Puede que el GIL engañara a alguien la primera vez que ganó unas elecciones. Puede que la segunda también. ¿Podía hacerlo a la tercera o a la cuarta? No deberíamos olvidar que el pueblo de Marbella recompensó el saqueo de las arcas municipales, cuando éste ya era más que conocido, con sucesivas y crecientes mayorías. ¿Eran estúpidos los ciudadanos o no querían ver lo que todo el mundo veía?

Más bien tendríamos que pensar mal y acordarnos del populismo con que el GIL mandó en Marbella (llamarle gobernar es demasiado). Si definimos ese populismo como el reparto de todo tipo de prebendas y de puestos de trabajo, nos entenderemos todos mucho mejor. Quienes se benefician indirectamente de la corrupción no son mucho mejores que los que la perpetran y reciben sus frutos directos. Tal vez no sean culpables, al menos no culpables absolutos, pero no son de ninguna manera inocentes. Toda actitud contraria a la democracia, o a la simple decencia humana, crece y se consolida por obra de los sinvergüenzas que están al frente, pero también gracias al apoyo de quienes se aprovechan de ello.

Sin embargo, ésto nos obliga a preguntarnos si existe un grado de corrupción que nos parezca tolerable, o si considereamos a la corrupción como algo que forma parte del sistema y que no se puede evitar. También en este terreno hay cosas por decir, pero ello será objeto de un próximo comentario.

diumenge, de juliol 13, 2008

L'amoralitat del mercat, segons Gabriel Jackson

"El País" d'aquest 13 de juliol publica un excepcional article de Gabriel Jackson, historiador nordamericà i conegut hispanista, que, per cert, viu a Barcelona. Aquí se'l considera una autoritat en la Segona República i la Guerra Civil, si bé amb opinions una mica controvertides en algunes ocasions. Però no el confongueu amb alguns "historiadors" sorgits en els darrers anys que mantenen tesis com que la guerra la va començar la República, que el mínim qualificatiu que mereixen és el de curioses. No, més aviat si el treball de Jackson pica és perquè les veritats acostumen a coure.

Tot plegat, no és un historiador gaire popular entre les dretes espanyoles i no li professa un major afecte un sector del nacionalisme català. Però aquesta mena de desafeccions passen sovint amb els "hispanistes". Saben tant de la nostra història recent com qualsevol de nosaltres, de vegades més, i la seva condició d'"estrangers" els permet parlar sense gaires entrebancs. L'acostament a les coses des de l'exterior segurament resta alguna cosa, però suma i aporta molt més. Sense anar més lluny, la possibilitat d'encarar els problemes sense prejudicis. Un Gabriel Jackson, un Paul Preston, o un Hugh Thomas per citar un historiador més de dretes, es poden permetre el luxe de mirar-se les coses sense apassionament. En el pitjor dels casos, les seves passions no són les de les persones directament interessades o molt influïdes per factors socials, familiars o psicològics.

Però a més de la història contemporània d'Espanya, que és la faceta de la seva obra més coneguda, Jackson també ha escrit, i molt sobre el conflicte entre democràcia i totalitarisme, l'auge del feixisme o els problemes econòmics d'entre les dues guerres mundials. Temes molt interrelacionats entre ells i que fan que Jackson tingui notable autoritat per parlar de qüestions econòmiques. És el que fa avui a la tribuna d'opinió que publica a "El País". Les seves reflexions sobre l'amoralitat del mercat em semblen de lectura gairebé obligatòria. Suposo que aquesta nova generació de fatxes disfressats de liberalisme econòmic (neocons i altres espècies més o menys emparentades) treurà escuma per la boca si és que arriba a llegir aquest text. Però vaja, diguem que tal reacció seria un motiu de més llegir-ho.

dissabte, de juliol 12, 2008

Congrés de CDC: els vots es compten "a mà"...



M'imagino que deu ser qu el Palau de Congressos de Catalunya no disposa d'un sistema de votació electrònica, com el que hi ha instal·lat actualmenta qualsevol hemicicle parlamentari. Tinc també la sospita que el sistema clàssic de les cartolines de colors es manté per generar una foto com la que penjo aquí.

En tot cas, és una paradoxa cridanera la comparació entre els propòsits tecnològics expressats en el quinzè Congrés de CDC i la supervivència de sistemes tan rudimentaris com aquest. Una altra cosa és que les cartolines no siguin eficaces. A diferència dels ordinadors i les pantalles i tal i tal, no s'espatllen mai.

Un comentari "polític" sobre el congrés de CDC

Les darreres entrades que he escrit s'han referit molt a la política 2.0 i pràcticament gens als continguts del congrés de CDC. La veritat és que les discussions internes dels partits em motiven relativament poc, tot i que la deformació professional em desperta encara un mínim de curiositat, possiblement insana. No obstant això, m'agrada molt més parlar del que la xarxa pot aportar per millorar la pràctica de la política (i en definitiva de la societat en què vivim) que dels estires i arronses dels partits.

No obstant, tampoc em resulta indiferent el debat intern dels partits, ja que se suposa que d'aquí n'na de sortir el que ens presentaran com a propostes a l'electorat. I com que valoro tant el resultat de les coses, com el procés mitjançant el qual s'hi arriba (perquè aporta molta informació no sempre evident), també faré algun comentari sobre els continguts del congrés, que estic seguint gràcies a la iniciativa de CDC d'obrir les portes als blocaires que escrivim de política.

Ho faré per comentar la meva sorpresa (relativa, perquè ja no em sorprenc de gairebé res, i menys parlant de la política) pel "paper" que Unió està adquirint en el congrés del seu soci de federació. La major part de mitjans s'han fet ressó de la defensa que ahir en va fer Artur Mas. Considerant les constants i històriques esgarrinxades entre Unió i Convergència, moltes d'elles recentíssimes, la cosa crida considerablement l'atenció. Bé, més que cridar-me l'atenció m'ha fet la sensació, en alguns moments, d'estar en un altre congrés.

I això que en aquest conclave convergent els refrecs amb els democristians venien preescalfats, amb propostes de ruptura sorgides de les bases territorials de CDC. No és cap novetat que molts militants convergents pensen que Unió és un llast que no suma res, sinó que resta. O que a Unió se li assigna un pes en les decisions i en les llistes electorals molt superior a la que tindria realment. O que, senzillament, no aguanten bé la insistència amb què Unió marca el seu territori.

Però sembla que CDC no està per la feina de prendre cap decisió que li pugui restar ni un sol vot. Al congrés m'he trobat amb un dirigent convergent, conegut de fa molts anys, que, davant d'un café, me n'ha fet un resum molt precís. En la seva opinió, el pes dins de CiU repartit al 75-25%, que va pactar-se fa trenta anys a partir dels resultats de les eleccions generals de 1977, està més que caduc. Em diu aquest contacte que, sent molt generosos, Unió aporta avui amb prous feines el 15% dels vots recull la federació. Però la pregunta és: Podem prescindir en aquests moments d'un 15% dels nostres vots? I la qüestió subsegüent: Què és la casa comú del catalanisme sinó un intent de sumar, perquè si no els números no surten per recuperar el govern de la Generalitat?

Tan convençuts deuen estar d'això Artur Mas i l'actual equip dirigent de CDC que ho mantenen fins i tot en un moment en què les perspectives electorals els tornen a pintar bé. No ho tindran fàcil desprès de les dues darreres ensopegades, però tenen motius per a un moderat i prudent optimisme. La possibilitat que ERC faci un canvi d'aliances, per mirar d'asserenar les seves agitades aigües internes, no és disparatada. Tampoc ho és l'alternativa més malèvola. Segons les enquestes d'aquesta mateixa setmana, el tripartit no tornaria a sumar majoria absoluta i ERC preferiria canviar d'aliats abans que quedar fora del govern amb alguna altra combinació possible.

I sí. A CDC senten que la possibilitat de recuperar la Generalitat la tenen a tocar dels dits i, lògicament, no faran el ruc en una qüestió tan vital per a qualsevol partit. Però vital sobretot per a un que ha fet d'ostentar la presidència de la Generalitat un ser o no ser, tant pel seu perfil ideològic com per la derivada més prosaïca de tornar a tocar cuixa.

Primer balanç de l'experiència al congrés de Convergència (com són els actes avui)

De vegades es discuteix si en una societat en xarxa són necessaris els actes presencials. Hi ha arguments a favor i en contra, i tan bons els uns com els altres. I hi ha una evidència, fins i tot en una societat totalment en xarxa (premisa per ara inexistent) no es pot menystenir el valor que aporta una reunió cara a cara. Una altra cosa és que visquem en un país que no sap fer reunions, però això ja són figues d'un altre paner.

En tot cas, el pes de la vida digital es comença a notar molt en els actes presencials. Els blocaires que avui hem saltat en paracaigudes sobre el congrés de CDC, hauríem pogut seguir la pel·lícula des de casa, per poc que aquest partit hagués fet un congrés amb autèntica filosofia 2.0

Però ja que hi hem anat físicament, ho hem fet ben equipats per practicar sobre el terreny aquest vici digital tan molest que ens acompanya per la vida. I és clar, això canvia, ni que sigui una mica, el paisatge. Un breu resum fotogràfic d'aquest divendres a la tarda, ens permetrà entendre-ho.


Aquesta imatge no correspon a un moment de descans o de pausa. Què va. Tothom està "dale que te pego" mentre des de l'escenari algú xerra. No és que els de la foto s'avorreixin i passin l'estona trastejant per internet o parlant amb algú pel messenger. Alguns estan escrivint comentaris sobre la marxa al seu bloc. Altres, fan un seguiment instantani per Twitter. Com que Facebook no m'ha acabat d'entrar, no sé dir-ne gaire cosa, però calculo que algú s'hi estarà aplicant amb ganes.

Així són els actes presencials del món 2.0. I consti que alguns dels ponents estaven en la mateixa línia, ells potser més fins i tot que els que érem a baix "escoltant" d'aquesta peculiar manera. Que no us cridi a error la fila encorbatada que fan els que apareixen a aquesta foto. Res de generació powerpoint. A la taula dels "peluts" (és una forma de dir, ja que es tracta d'un congrés d'un partit d'ordre) passava el mateix, o encara més.



Artur Mas, entrevistat per a un videobloc amb una càmara digital que cap a la mà. Com s'han de veure els polítics acostumats a aparèixer als programes de màxima audiència de la televisió tradicional. Però s'ha de dir que Mas s'hi ha prestat de bastant bon grat. També cal incloure en el càlcul de l'equació que des de l'oposició s'acostuma a tenir més predisposició a mogudes d'aquesta mena.


I a la sala del plenari del congrés, més moguda 2.0. Deu ser el cop que a la sala gran del Palau de Congressos de Catalunya s'ha usat més la safata practicable al seient del davant.


El Saül Gordillo així que ha acabat la taula rodona ha tirat cap al plenari del congrés. El Saül no és només blocaire. També és periodista. Però ha preferit la "primera línia" a la comoditat de la sala de premsa. Per cert, a la foto estava escrivint un comentari que pot llegir-se, des de fa unes hores, al seu bloc.



I una cosa que sembla que es perdi entre tanta onada digital. El contacte personal. Serà per edat o per la qüestió conceptual que he intentat explicar en els anteriors comentaris. També perquè Pujol, en aquesta mena de contactes "en las distancias cortas" guanya molt. Bé, quan era president no sempre s'avenia a participar en aquestes petites trobades off the record. Però quan hi entrava, no tenia rival. Vaig seguir els seus tombs pel país en nombroses ocasions i en puc donar fe. No tan sols es coneixia el nom del tiet que era cosí del cunyat del germà de l'alcalde del poble en qüestió, sinó que sempre deia alguna cosa que valia la pena, si més no des del punt de vista d'un com jo, que llavors es guanyava la vida buscant titulars. Avui, l'expresident estava en el paper d'avi, potser perquè la major part dels periodistes d'aquest rogle eren molt joves. I se'l veia molt còmode en aquest paper. Ja deu ser veritat que el fet de jubilar-se de la política relaxa molt.

Primer balanç de l'experiència al congrés de Convergència (2)

Hi ha hagut una anècdota aquesta tarda que em sembla molt il·lustrativa per explicar que vol dir tot això del món 2.0. També per destacar-ne algun dels seus defectes, és clar.

El congrés de CDC està molt ben organitzat des d'un punt de vista tècnic. També estan molt ben muntats els del PSC. Els del PP, si més no a nivell estatal, tampoc estan malament (ep, des d'aquest punt de vista tècnic). No conec tant el cas de la resta de partits, però per no haver-m'hi trobat ni en aquesta època de blocaire, ni tampoc quan treballava de periodista i feia informació política.

Tot això ve a tomb perquè, aquesta tarda, la taula rodona ha tingut alguns problemes de so. De fet, no era pas un problema estrictament dels equips (l'empresa Stereorent és de les millors que hi ha al mercat), sinó del fet que l'acte es feia a un espai que era obert cap a la cafeteria. El xivarri que n'arribava era considerable i als ponents, tot i anar equipats amb micròfons de solapa, no se'ls escoltava gaire bé (o gens en absolut).

Però a diferència dels centenars d'ocasions així que tots ens hem trobat a la vida, no s'ha sentit dir allò del "No se oye". Una altra cosa és que les queixes no hagin "arribat" igualment on tocava. I al final ha aparegut un tècnic que més o menys ha intentat posar-hi remei. No s'ha obrat cap miracle i al final Carles Puigdemont ha acabat explicant com havia anat.

Molts assistents feien un seguiment en directe mitjançant Twitter. I han començat a queixar-se, o si més no a deixar constància de la situació, per aquesta via. Com que Twitter és una eina interactiva, que et permet escriure comentaris breus i ràpids, però també estar a l'aguait del que puguin dir altres usuaris, la "queixa" ha acabat arribant a la taula, on a banda de xerrar també seguien la moguda per Twitter.

Certament, el món digital evoluciona en aquest sentit. Digueu-me antiquat, però avui m'ha semblat que n'hem fet un gra massa "gestionant" el problema d'aquesta forma. Què costava dir-ho de viva veu? Trobareu pocs defensors de la xarxa i de la filosofia 2.0 més convençuts que jo, però no m'agrada que aquest fabulós invent generi actituds autistes.

Pot la comunicació crear "autisme comunicatiu"? Doncs és trist dir-ho, però sí. Una de les paradoxes més brutals de la societat digital és que les possibilitats més àmplies de comunicar-se de la història estan alletant una generació de persones tímides. Aquí no puc explicar-ho amb la profunditat que el tema mereix. Però no calen gaires estudis per adonar-se'n. Estudis que, d'altra banda, existeixen i que pinten un panorama que no és per tirar gaires coets.

divendres, de juliol 11, 2008

Primer balanç de l'experiència al congrés de Convergència



D'esquerra a dreta, Marc Vidal, Saül Gordillo, David Madí (moderador), Carme Laura Gil i Carles Puigdemont


Els que segueixen el congrés de Convergència per convenciment ideològic o per interès polític general han d'esperar com a mínim a demà ben avançat el dia per a començar a fer-ne algun resum. Però crec que els blocaires que hem estat convidats per aquest partit per assistir al seu congrés podem fer ja un primer balanç, atès que aquesta mateixa tarda hi ha hagut ja una primera activitat específica en aquest camp. És més, també es poden fer ja alguns comentaris d'ambient i, en particular, de com ens hem sentit tombant per allà.

En primer lloc, he de donar-li la raó a Francisco Javier Alberta, un lector que últimament m'ha fet d'advocat del diable en un parell d'ocasions. Certament, el fet de convidar blocaires de fora del partit és un acte en gran part publicitari. Però també em reitero en què la gràcia de la cosa serà poca, però hi és. De moment, cap més partit ha pres una mesura d'aquestes característiques, inclosa la de permetre persones que no són militants entrar a les sessions d'una de les ponències del congrés. És publicitat, sí, però ho és de bon nivell.

En segon lloc, la taula rodona d'aquesta tarda ha valgut la pena. No ens han dit exactament res que fos nou, però s'ha de reconèixer que els ponents s'hi han lluït bastant. M'he quedat amb quatre coses que resumiria així:

1. La intervenció, espectacular i gairebé apassionada, de Marc Vidal. 2.0 injectat directament a la vena. El més important no són les eines 2.0, sinó que ha nascut un concepte nou, una filosofia nova. Segons Vidal, tots som persones 2.0 (deu ser, afegeixo jo, que moltes encara no se n'han assabentat) i podem començar a exercir com a tal tan aviat com vulguem. Brillant la conclusió final en el sentit que mai no compraríem productes d'una empresa que els vengués com ven la seva "mercaderia" la política. Algú s'ho ha de fer mirar.

2. Hi ha un factor generacional molt important. Hem vist, d'una banda, la Carme Laura Gil, política molt veterana i amb opinions que tenen molta tirada entre la militància convergent, defensant allò que es diu, més que no pas el vehicle. De l'altra, hem escoltat a un blocaire participant recordar que l'anomenada generació Y, que no sense humor ha definit com una generació que va créixer amb la Nintendo, ja no coneix altra cosa que el món digital.

Per dir-ho d'una altra forma: la taula rodona ha fet molt evident que hi ha dos mons conceptuals diferents. Un, format per les persones que volen fer a Internet el mateix que farien sobre el paper. Un altre, que parteix d'uns altres presupòsits, que no es limiten a un mer canvi de canal, sinó a un univers molt més ampli, dinàmic i flexible. És un tema de conceptes i no d'edat, però ha quedat clar que l'edat (en el sentit de pertinença a una determinada època o a una altra) hi influeix.

3. Opinió personal meva, que reitera una cosa que ja vaig escriure ahir. No és només un problema de polítics veterans, sinó de polítics a seques. La Carme Laura Gil ha parlat més dels riscos (per exemple, els blocs anònims o dels comentaris així mateix anònims) que de les oportunitats (ni més ni menys que la llibertat de dir i opinar, i a l'abast de tothom). És la reacció que hem sentit dotzenes de vegades de les mateixes boques. Només hi ha una cosa que faci més por als partits que allò que no controlen: allò que no comprenen. No sé si l'ordre dels factors altera el producte en aques cas concret i, per tant, no sé si és un joc de paraules afortunat dir que no ho controlen perquè no ho entenen, o que no ho entenen perquè no ho controlen.

4. La intervenció de Carles Puigdemont ha fet una notable aportació d'experiència pràctica de política 2.0. Ha explicat com s'ho treballa ell a Girona, on és cap de l'oposició a l'Ajuntament, per poder treure el cap de sota de l'aigua i "ser notícia", en un món en què qui acostuma a sortir als mitjans són els governs i no les oposicions. En part també pel control dels governs sobre els mitjans de titularitat pública. La intervenció del Carles hauria de ser de lectura obligatòria per a tothom que estigui a l'oposició. No tinc tan clar que als governs els faci la mateixa gràcia, és clar. Ah!: si el Carles arriba a alcalde de Girona que no canvi de forma de pensar. Perdria molt!

Per no allargar gaire les entrades, acabo aquí i tot seguit en faré dues més, espero que més curtes.

La cosa ja es en marxa

Ja està en marxa la taula rodona que "inaugura" la participació blocaire al 15è Congrés de CDC. El món 2.0 és curiós de debó. A un acte així de la vida analògica, la gent està asseguda, més o menys quieta, escoltant el que s'hi diu. A un acte 2.0, la gent escolta el que s'hi diu com a un soroll de fons i tothom fa coses sense parar quiet: uns fan fotos, fins i tot amb el mòbil, altres escriuen (escrivim) pràcticament en directe, al propi bloc o a Twitter. En fi, perquè desprès no diguin que això no és un altre concepte.

Ah, els ponents són Saül Gordillo, Carles Puigdemont, Carme Laura Gil i Marc Vidal. Modera David Madí, que és el pare de la idea.

M'està agradant molt la intervenció de Gordillo, que ha començant posant a caure d'un ruc els vicis polítics més habituals en relació a Internet. Com es diu en aquests casos, "seguiremos informando".

Ja hi som al congres de CDC

Ja estic al congrés de CDC. Estic escrivint connectat al servei de wifi del propi congrés. D'aquí a una mica començarà la taula rodona que han organitzat per als blocaires, que tindrà com a ponents alguns significats blocaires nacionalistes (no pas nacionalistes de la "roja", és clar). No tots són de CDC. També s'han buscat algun personatge de renom, com el Saül Gordillo, més aviat proper a ERC. No obstant, a banda del que llueix el Saül, no oblideu que aquest congrés, per a CDC, és el de la casa gran del catalanisme.

Al llarg de la tarda, aniré penjant algun comentari. També faré un seguiment més o menys periòdic a través de Twitter.

dijous, de juliol 10, 2008

Convergència obre el seu congrés als blocaires



Demà divendres a la tarda me'n vaig a Barcelona, per tal d'assistir a una jornada blocaire que Convergència Democràtica de Catalunya ha organitzat amb motiu del seu 15è congrés. En realitat, aquest acte és la primera part d'una iniciativa que crec que mereix una felicitació pública. CDC acreditarà blocaires que escriuen habitualment sobre política perquè segueixin in situ el congrés, durant tot aquest cap de setmana. La gràcia està en què no cal ser militant d'aquest partit per participar-hi.

Aquesta idea no és nova. En realitat, és una còpia. Però deixeu-me dir que és una bona còpia. Les eleccions presidencials americanes de 2004 van significar una gran victòria per l'Internet 2.0. Per primer cop a la història, els dos grans partits americans van acreditar blocaires que escrivien de política per assistir a les convencions i seguir, en general, la campanya. Hi ha qui va pensar que la victòria venia de l'"equiparació" entre blocs i mitjans de comunicació tradicionals. Tal com va anar la batalla, crec que l'autèntica victòria va ser que es reconeguessin realitats noves que la xarxa ha creat.

Perquè allò va ser una peripècia curiosa de debó. Quan alguns blocaires van demanar l'acreditació per seguir les campanyes, tots dos partits els la van negar. Els responsables de comunicació van comprovar les seves llistes de periodistes i de comentaristes i opinadors professionals diversos, van veure que els sol·licitants no hi sortien i aquí s'acabava tot. O això es pensaven.

Poc desprès, van descobrir que un dels blocs en qüestió rebia tres milions de visites diàries, un altre, dos milions... Evidentment, van dubtar molt que aquestes xifres fossin reals, tot i que a Estats Units, amb més de 300 milions d'habitants, no resulten disparatades. Però es van haver de rendir a l'evidència. Havien infravalorat la "potència" i la capacitat informativa dels blocs, però no pas per desconèixer la seva audiència, com podria semblar, sinó per un defecte de concepció.

Els responsables de la negativa inicial pensaven en opinadors de mitjà clàssic que, si de cas, s'havien obert un bloc com a un afegit. Els blocaires amb audiències mil·lionàries eren opinadors nous (bé, si més no ho eren aquell moment, desprès ja no) que s'havien fet un forat (quin forat, per cert) a base de dos factors que alguns no entenien. D'una banda, l'excepcional eficàcia del boca-orella en aquestes coses d'Internet. De l'altra, que els interessats deien coses que interessaven a la gent. És clar, l'eina ho fa possible, però sí el que es diu no fa trempar ningú...

Fins aquí l'explicació dels antecedents. Però si deia que la còpia era bona (de fet, és molt japonesa en aquest sentit) és perquè CDC ha fet una passa encara més endavant, a banda d'acollir-nos i donar-nos facilitats. El partit d'Artur Mas ha decidit que els blocaires acreditats podrem participar en una de les ponències del congrés, encara que no siguem militants. En concret a la ponència número 4, titulada "Regeneració i qualitat democràtica" i a la qual es pot accedir clicant aquí.

Aquesta ponència ha de debatre, segons CDC, aspectes relacionats amb les noves tecnologies i la participació, però també sobre el funcionament del partit o el dret a decidir de la ciutadania, segons diu el correu electrònic en què m'han confirmat l'acreditació.

Aviam, jo tinc tendència natural a pensar que en qüestions d'Internet els partits en general parlen molt i fan poc, bàsicament perquè no controlen la xarxa (afortunadament) i, a més, no l'entenen. I només hi ha una cosa que faci més por a un partit que allò que no domina: allò que no comprén.

Per tant, no sé si la ponència en qüestió portarà enlloc, però considero un símptoma positiu que una reunió en principi interna i no pública s'obri a persones de fora del partit. No és que sigui gran cosa, però sí molt més que el que han fet altres partits en els seus recents congressos.

Vull acabar fent una petita confessió, una mica maliciosa. Quan vaig pescar per Internet que existia aquesta possibilitat, em vaig apuntar pensant que seria una mera jugada de cara a la galeria, un bridis al sol... De fet, ja tenia mig composada mentalment una entrada posant-los verds i destacant la contradicció entre el que deien i el que feien, i tota la retòrica que podeu imaginar-vos. Bé, aquesta entrada ja no la faré. Tampoc donaré importància al fet perquè m'hagin convidat a mi, és clar. I en el fons la passa que fa CDC és més tímida del que sembla. Però en aquesta vida les coses es comencen per algun lloc. I la passa, per petita que sigui, es fa en la direcció correcta.

Al llarg del cap de setmana, que em passaré anant entre Calafell i Barcelona, aniré afegint algun altre comentari. A més, diumenge a la nit o dilluns miraré de fer un resum general de les impressions que en tregui de tot plegat.

dilluns, de juliol 07, 2008

Estepona, algo más que una segunda parte de Marbella (2)

Cada vez que ocurre algo como lo de Estepona, o Marbella en su momento, se plantea si se necesita renovar la legislación para atajar casos como estos. La experiencia demuestra que basta con tomarse en serio las medidas que ya existen. Otra cosa es que una mejor financiación local evitaría que los ayuntamientos recurrieran tanto al urbanismo, que es fuente de muchas tentaciones.

Vayamos por partes. La “Operación Malaya” y la caída del gilismo y herederos en Marbella demostró que hasta entonces había fallado todo. Falló incluso lo que no debe fallar cuando todo lo demás falla. Hacienda fue incapaz, en sucesivas inspecciones, de detectar las montañas de dinero escamoteadas, las mansiones, las cuadras de caballos pura sangre o los cuadros de Miró comprados a kilos. Y el propio juzgado de Marbella dio cobertura a los desmanes durante años.

Pero si bastó con que llegara un nuevo juez a Marbella para desmontar el castillo de naipes, entonces no es que fallaran los recursos legales que existían, sino su aplicación. Siempre podrá aducirse que ese juez padecía “garzonitis”, pero seamos prácticos y demos por bien empleado cualquier deseo de estrellato que hubiera podido concurrir en el asunto. Por lo demás, estamos tristemente acostumbrados a las promesas de medidas que luego no pasan del titular de prensa, o a las leyes hermosísimas que no resuelven el problema, incluidas las imbuidas de ánimo justiciero, muy frecuentes en los últimos años.

Además, pretender resolver el problema de la corrupción recortando las competencias a los ayuntamientos es una tontería perfectamente inútil. Un corrupto encontrará siempre la forma de meter la mano en la caja en un país que ha incorporado a su refranero una sentencia como “Hecha la ley, hecha la trampa”. Además, tal propósito parece olvidar que las posibilidades de corromperse también existen en el resto de instituciones, por mucho que la autonomía municipal pueda ser un factor de riesgo intrínseco. ¿O no nos acordamos de los grandes escándalos de corrupción de los años noventa, que tuvieron como escenario a la Administración central y sus aledaños?

¿Se pueden mejorar algunas cosas, sin embargo, para que no parezca que la disyuntiva es no hacer nada? Sí. Que luchar contra la corrupción sea difícil no quiere decir que estemos inermes ante ella. Hay cosas a las que no se puede llamar en propiedad soluciones, ya que son paliativos o como mucho dificultades que pueden ponérseles a los corruptos, pero menos es nada.

En primer lugar, hay que reformar la financiación local. Los Ayuntamientos deben participar en mayor medida de los ingresos fiscales generales, a parte de por muchos otros motivos, para no depender económicamente de la construcción o la gestión del suelo. La experiencia demuestra que es posible corromperse a propósito de una fiesta mayor o de las compras de material de oficina, pero no nos engañemos: donde se mueve dinero en serio es alrededor del urbanismo. Si los ayuntamientos no tienen necesidad de meterse en el mercado inmobiliario, se ahorrarán de paso un montón de tentaciones.

Y hay que reformar también la legislación electoral para que ciertos mecanismos legítimos, como los pactos políticos o la moción de censura, no sirvan para sacar adelante operaciones frecuentemente emparentadas con objetivos inconfesables. Hagamos un par de matices para no sembrar dudas innecesarias. No todos los pactos se hacen para dar paso a chanchullos, claro está. Y no podemos eliminar las mociones de censura, porque son una salvaguarda para reconducir situaciones entre elecciones, sobre todo en los ayuntamientos, donde el adelanto electoral sólo es posible en situaciones de gran excepcionalidad. Pero los electores constatan, con demasiada frecuencia, que no es oro todo lo que reluce. O, forzando la metáfora, que de oro se trata precisamente.

Es difícil reformar la moción de censura. En alguna ocasión hemos propuesto que debería necesitar una mayoría calificada. El argumento chirría en la medida de que lo que se aprueba por mayoría absoluta, o incluso por mayoría simple, debería poder ser revocado por idéntico margen. Pero si un cambio en la alcaldía a medio mandato precisara la mitad más dos de los votos del pleno, en lugar de la mitad más uno, se frenarían muchas mociones impulsadas por quienes han perdido las elecciones a poco que consigan hacerse con los servicios de un tránsfuga. Y los tránsfugas no siempre trabajan únicamente por la vanidad de verse convertidos en alcaldes.

Pero los tiros deberían ir más en relación al sistema electoral. No se trata sólo de asegurar que gobierne quien gane las elecciones, que ayudaría además a que los votantes vieran sus decisiones en las urnas reflejadas fielmente en las instituciones, sino de prevenir esos pactos tan floridos en los que, en contra de las apariencias, lo que menos cuenta es quien ostenta la alcaldía.

dijous, de juliol 03, 2008

El Financial Times la clava sobre la crisi a Espanya

Tinc la lletja mania de llegir la premsa internacional. Internet ho facilita, evidentment. I hi ha situacions en què no queda més remei, com quan l'11-M, que ens va portar als temps de Radio Pirenaica per poder saber el que passava realment. En el millor dels casos, es pot obtenir una perspectiva lleugerament diferent dels temes d'actualitat. La llunyania resta, certament, però també és capaç d'oferir una visió més desapassionada i imparcial de les coses.

Avui resulta molt recomanable llegir l'editorial que publica el Financial Times. És un retrat molt precís de l'actual situació econòmica espanyola. No tan sols està molt ben documentat, sinó que demostra una capacitat d'anàlisi més que notable. La premsa britànica, ja se sap, que té alguns dels millors diaris del món (al costat d'algunes capçaleres sensacionalistes que són gasòfia, també s'ha de dir).

Recomano vivament la lectura d'aquesta editorial. El nivell d'anglès és alt, però bastant accessible. En tot cas, el diari espanyol Expansión en publica una traducció. No és completa i alguna frase traduïda no és el súmmum de la literalitat, però ja s'entén.

dimecres, de juliol 02, 2008

Estepona, algo más que una segunda parte de Marbella (1)

El nuevo escándalo económico-urbanístico destapado en el Ayuntamiento de Estepona es algo más que una mera segunda parte de lo ocurrido tiempo atrás en Marbella. Ya no podemos escudarnos tras la teoría que la corrupción es cosa de unos cuantos desaprensivos y sinvergüenzas que montan un partido de corte populista para saquear las arcas públicas si acompaña la suerte en las elecciones. Ahora comprobamos que la tentación de meter la mano es más bien transversal.

El alcalde de Estepona detenido por la policía era militante de uno de los grandes partidos nacionales. Damos por descontado que su partido ignoraba las andazas de su edil. Y alabamos su inmediata expulsión. Pero el daño ya está hecho. Estepona es la demostración empírica de que la corrupción puede anidar en todas partes, no sólo en inventos como fue en su día el GIL.

Que el Ayuntamiento implicado estuviera gobernado por el PSOE es lo de menos, si mucho nos apuran. En este momento, el PP puede buscarle la yugular al tema porque ciertamente hay dónde morder. No obstante, en estas cuestiones los populares no deberían olvidar que han tenido la suerte de que en la Costa del Sol nadie les saliera rana, y les corresponde por tanto un papel muy cómodo, pero que en otras partes han sufrido y sufren desgracias parecidas.

Es sabido que la corrupción provoca la quiebra de la confianza que los ciudadanos depositan en sus electos. Pero comparar las imágenes de un alcalde que sale esposado del Ayuntamiento con las de sus mítines, en los que se presentaba como un adalid de la honradez, resulta devastador para la democracia. No porque el edil sea o no un chorizo, sino por el efecto que produce el engaño.

No es que dicho efecto sea antipedagógico, por decirlo de forma elegante. Es que pervierte los conceptos hasta extremos que no pueden ser más paradójicos. Convendría no olvidar que el GIL llegó al poder en Marbella y otros municipios aprovechando las dudas que dejaba tras de sí la actuación de los partidos tradicionales. Es más, quienes acabaron montados a largo plazo en el carro de la corrupción fueron quienes previamente más la habían denunciado. Sólo nos queda la duda de si se hartaron de predicar en el desierto y prefieron trabajarse una jubilación de oro, o si sólo se trataba de un “quítate tú para ponerme yo”. Es difícil decidir cual es la peor.

No ayuda para nada que tropecemos repetidamente en la misma piedra. ¿Dónde están los buenos propósitos y las mejores intenciones que se formularon tras la Operación Malaya en Marbella? Dijimos entonces que no se requerían nuevas leyes ni medidas de excepción para atajar la corrupción. El caso de Marbella puso de manifiesto que bastaba con tomarse en serio los recursos legales ya existentes. El caso de Estepona lo ratifica.

Sin embargo, las victorias contra la corrupción nos dejan siempre un regusto amargo. Seguramente porque se trata de batallas individuales y aisladas de una guerra mucho más amplia. Pero no hay que cejar en el empeño. El tópico dice que la inmensa mayoría de electos son honrados. Y es un tópico que dice la verdad. Que un gobernante no nos guste, que se equivoque en sus decisiones o que creamos que se ha puesto un sueldo demasiado alto, no significa que sea una manzana podrida.

Por eso hay que separar el grano de la paja y expulsar de la vida pública a quienes no tienen reparo en ensuciarse las manos. No hay que olvidar que la deslegitimación de la democracia por la vía de la abstención, el populismo peligroso y hasta ciertos proyectos políticos basados en la xenofobia, acechan tras la proclama, infundada, de que todos son iguales.