Doncs ja ha guanyat

Foto: Reuters.


Avui llegirem i sentirem titulars èpics. D'aquella èpica no exempta de lirisme, fins i tot en la seva variant arrabatada. Per a mostra un botó: l'edició digital de "El Periódico de Catalunya" titula aquest matí "Ja no és un somni".

Ara que la democràcia contemporània més antiga del món ha fet les paus amb un dels seus fantasmes, arriba l'hora d'exigir realitats i resultats. És molt bonic el que està passant, sí, però hi ha coses que només el temps pot dir. I que com més aviat digui, millor.

A partir d'ara, Barack Obama no ha de ser únicament el primer president negre dels Estats Units. Ja ho és, ja ha passat a la història i està molt bé. No, ara ha de ser un excel·lent president. Pel seu país, lògicament, però sense oblidar que ahir una part del món elegia l'amo del món, com vaig titular aquesta entrada, tot recordant uns professors meus als quals escau a la perfecció la cançó "Cómo hemos cambiado", que cantava el grup Presuntos Implicados.

Potser avui ja podem dir, sense trencar l'ortodòxia que semblava regnar fora d'Estats Units, que Obama no és un polític d'esquerres. I que no és que sigui excepcionalment pragmàtic, és que no és el mateix comunicar bé que tens conviccions profundes que tenir-les. Ja m'entenen.

Algú em preguntarà si no m'alegro de la victòria d'Obama. És clar que sí, dins del poc que m'alegro jo en aquestes qüestions, que tinc tendència a viure amb òptica professional abans que amb les emocions. I és que el cap, quan el tens massa gran perquè et quedi bé cap gorra, ha de servir per a altres coses.

Em permeteu una confessió una mica perversa? M'alegro de la victòria d'Obama perquè fot als que tant deien esperar-la, però que ja tenien composats articles i comentaris per "glossar" la seva derrota. M'imagino (és fàcil) l'argumentari: s'ha demostrat que Estats Units no està preparat per elegir un negre (ui, perdó, un afroamericà) com a president, blablabla... Hi ha persones amb un antiamericanisme, heretat probablement de la seva joventut, capaç d'actuar d'una forma tan contradictòria. Això no vol dir que no hi hagi arguments sobrats per ser antiamericà, sobretot en els temps presents. Però hauríem de recordar que la coherència, que hauria d'excloure desitjar un desastre per tal de tenir tema per a criticar, sempre és un bon assumpte.

Ara ja només queda que un català sigui president del govern d'Espanya. Se'n recorden, oi, de l'acudit? Abans serà un negre president dels Estats Units que un català, president del govern d'Espanya. Doncs ja s'ha complert. Tot i que, ben mirat, em sembla que mentrestant el món ha donat una altra volta i avui potser ens hem de preguntar no per Montilla, sinó pel primer president que pugui tenir una Catalunya independent.

Els que tenim 40 i escaigs anys no ho veurem, gairebé amb tota seguretat. Potser els nostres fills o els nostres néts. Però per primer cop la possibilitat té un punt de versemblança. També és clar que somniar és de franc.