divendres, d’abril 24, 2009

L'últim de Javier Cercas

Aquest Sant Jordi m'he comprat l'últim llibre de Javier Cercas, "Anatomía de un instante". No és que m'hagi deixat emportar per l'ambient, sinó que el gratíssim record que em va deixar "Soldados de Salamina" em fa tenir interés per llegir qualsevol cosa de l'autor, inclosos els seus articles de premsa.

Aquesta passada nit he començat el llibre sobre el 23-F. He trobat una mica embolicada la presentació i autojustificació de l'obra que en fa el propi autor. Cercas no és historiador, sinó novel·lista, però aquesta darrera obra no és ben bé una novel·la, tot i que tampoc un llibre d'història. És un híbrid molt complicat, com el propi autor reconeix en les primeres pàgines, i no em formaré una opinió sobre el resultat fins que passi la darrera pàgina.

No obstant, he començat a fruir de la forma d'escriure de Cercas. "Soldados de Salamina" em va captivar per un estil que al principi sembla molt indirecte, però que va pujant d'intensitat fins arribar a moments literaris excepcionals. Tinc la sensació que hi ha una tècnica repetida: començar el llibre explicant com (més que perquè) ha estat escrit. No sé si és una ressonància d'Umberto Eco, que va començar "El nom de la rosa" explicant les fictícies circumstàncies en què havia començat a tramar aquella brillant història sobre l'Edat Mitjana. Literatura sobre literatura. Molt d'Eco, sí. En tot cas, a Cercas li funciona bastant bé l'esquema.

Tinc també la sensació, o si més no això espero, que "Anatomía de un instante" tindrà el crescendo que tenia "Soldados de Salamina". L'escriptura de Cercas va enganxant de mica en mica. No ho notes al principi, però al final quedes atrapat en una xarxa que et fa difícil deixar la lectura. Un professor meu de literatura de fa molts anys, Manel Ollé, explicava la diferència entre conte i novel·la amb un símil de boxa: a la novel·la es guanyava per punts; a un conte s'havia de guanyar per KO. L'experiència de "Soldados..." em va demostrar que és possible anar marcant punts un a un, com qui no vol la cosa, però acabar amb un KO espectacular, una traca final d'altíssima intensitat. Que ningú es confongui, però, amb això de la traca: intensitat no és el mateix que efectisme i Cercas també n'és un bon exemple.

En "Anatomía de un instante", si més no, la cosa, com dic, arrenca molt semblantment. I ja des de la pàgina 14 o 15, es veu que la història va guanyant força. No sé si arribarà al nivell de "Soldados de Salamina", perquè la seva culminació, d'una intensitat excepcional sense la qual potser no seria tan una gran novel·la, és difícil de superar. Aquelles darreres pàgines són del millor que he llegit mai, i no serà que no hagi llegit coses.

Potser ho fa que "Soldados..." era una fabulació al voltant d'un episodi històric, discutit, però relativament menor, que en tot cas aguantava molt bé una ficció detectivesca sobre les seves circumstàncies. No sé si el 23-F aguantarà igual de bé una novel·la que, com el mateix autor, reconeix, no és ben bé una novel·la. Ni ben bé cap altra cosa, de fet, i si ho dic amb aquesta contundència és perquè el propi autor no ho té clar i no s'està de confiar-nos els seus dubtes i temences sobre el resultat de tot plegat.

De moment, però, tot plegat promet. Ja n'explicaré el balanç final.

dissabte, d’abril 18, 2009

Sort que eren infalibles

I a Carod Rovira i Maragall els van expulsar a les tenebres per la foto de la corona d'espines... Déu meu, senyor (mai més ben dit)



Llegeixo avui als diaris alguns reportatges sobre l'aniversari de l'elecció de Benet XVI com a Papa de l'església catòlica. Em crida l'atenció una coincidència: llevat de la dreta mediàtica que fa el joc al catolicisme més integrista, la major part de mitjans de comunicació (inclosa, per anomenar-la d'alguna forma, la dreta mediàtica laïca) passen balanç referint-se als molts errors comesos per l'actual pontífex. M'ha arribat al cor un argument més opinatiu que informatiu, però molt descriptiu i il·lustratiu: si tot plegat no posa en qüestió la infalibilitat dels papes de Roma.

La veritat sigui dita, Benet XVI n'ha fet moltes de pífies. Però seria més correcte posar "pífies" així, entre cometes. Les seves teories sobre que el condó propaga la sida, o sobre que l'"evangelització" d'Amèrica es va fer sense sang, gairebé perquè els indígenes precolombins ho estaven esperant, seran una barbaritat als ulls de les persones que ens considerem normals. Però no són una pífia en absolut. És, simplement, la lletra i la música que li va a l'església catòlica d'avui en dia.

No cal esforçar-se gaire per replicar animalades com aquestes, que es contesten soles. Sí, Santedat, el condó té marge d'error, però més en té no usar-lo. I pel que fa a la colonització amb l'espasa a una mà i la creu a l'altra, només cal dir que si els indígenes americans estaven esperant ser evagelitzats per la via bèstia, no ho sabien en absolut: eren un pobres salvatges, ja se sap...

Altres vegades m'haureu sentit parlar del desacomplexament amb què els sectors conservadors de tota mena es comporten. Matisem: la dreta no s'ha avergonyit mai ben bé de res i, com a molt, ha dissimulat en aquells moments en què l'interessava presentar-se amb la pell de xai. Però també hi ha moments en què se sent prou forta i engrescada per tirar a terra les últimes caretes. Ara mateix, passem una d'aquestes èpoques i en pocs sectors de la dreta com a la jerarquia catòlica es pot apreciar amb tanta claredat el fenomen.

Dit d'una altra forma i per reprendre el fil: no és que el Papa i companyia no tinguin política de relacions públiques digna de tal nom, és que es creuen les tonteries que diuen i és el rollo que els va. Clar que ens podem preguntar si no són ells els primers a ser conscients de les rucades que sostenen. Però aquí podríem aplicar allò de les mentides de l'Acebes: si algú s'arriba a creure les mentides que diu, està mentint realment, si més no des d'un punt de vista tècnic?

També s'ha de dir que a la claredat d'idees no hi contribueix gaire estar instal·lat des de fa 2.000 anys en un negoci que ha funcionat molt bé. Allò de morir d'èxit. Malgrat tot, jo no estic segur que el negoci se'ls estigui morint. El màrqueting catòlic és tan extraordinari que el producte continua venent-se excel·lentment i obrint-se nous mercats, a despit que els venedors tractin als compradors com si fossin rucs. Alguna cosa hi deurien veure els romans, que eren una societat amb una intel·ligència més que considerable (tot i que van fer la mateixa mort del poll que la major part de règims autoritaris), que van passar de perseguir el cristianisme a quedar-se'l.

Per acabar: no és en absolut un problema de qui li escriu els discursos al Papa, o de si el redactor en qüestió és d'aquella categoria de persones que no s'aconformen amb un desastre normal i corrent, si poden aconseguir una autèntica catàstrofe. És el que hi ha i algunes persones, com el que subscriu, hem evolucionat d'un agnosticisme bastant raonable i saludable a un ateïsme no sempre conseqüent, però ben assentat, a partir d'històries com aquestes. Dir que no hi ha déus, o que no n'estem segurs en cap sentit, no treu que si aquests són els seus representats a la terra, no en vulguem saber res. Ja s'ho faran entre ells i que tinguin el detall de molestar el mínim possible.

dimecres, d’abril 15, 2009

Voltaire i els advocats de secà

Voltaire té un problema, que comparteix amb autors com Oscar Wilde o Churchill, pares de frases rodones que són citades amb profusió i que s'han incorporat a l'adn cultural occidental, per no dir directament al llenguatge popular i quotidià. No és exactament un problema de quantitat. Perquè, ben mirat, Voltaire només en va deixar anar una d'aquestes característiques que hagi trascendit els segles ("menyspreo el que dius, però donaria la vida pel teu dret a dir-ho"), mentre que Wilde i sobretot Churchill eren autèntiques màquines, capaços de sintetitzar grans conceptes i idees en mitja dotzena de paraules. I de dir-ho d'aquella forma tan especial que no es que arribi a tothom, sinó que encara ara inflama els esperits i mou les consciències.

El problema tampoc és que s'abusi de tal mena de cites o es facin servir segons el principi del porc, del que s'aprofita tot. Tampoc la ignorància dels que en tiren de beta com a coartada per a presentar-se com a erudits o intel·lectuals de l'alçada d'un campanar. Fem una prova malèvola? Amb els que citen Voltaire, per no perdre el fil? Preguntem-los a boca de canó en quina obra apareix la famosa frase de la vida donada pel dret a dir les coses. Podem seguir l'interrogatori demanant per algun altre títol de l'autor. O pel seu nom de veritat, perquè suposem que saben, oi?, que Voltaire era un pseudònim.

I ha de ser a boca de canó i amb mala intenció, perquè els sabuts interrogats acostumen a ser més rucs que fets d'encàrrec, autèntics advocats de secà, però no tant per no haver descobert al sant patró dels ignorants contemporanis. Sant Google, ja saben.

Sí, fa (fan) autèntica pena, però el tema no ens ha de fer perdre el son. A fi de comptes, en aquesta vida hi ha ignorància culpable i ignorància de la normal i corrent. I els que tenim certa vanitat intel·lectual podem arribar a entendre certes coses, tot i que també podríem afegir que, fins i tot en matèria d'ego, ens ho "currem" una mica més.

No, el problema de debó és que l'autoritat d'una cita acceptada per tothom sigui usada per justificar tot el contrari d'allò pel qual va ser dita i que ha assumit, com dèiem, tothom. Algú s'imagina citar Voltaire per argumentar un acte de censura? És normal dir que un donaria la seva vida pel dret de l'altre a discrepar, quan a l'altre se'l silencia i no se'l deixa discrepar?

Doncs ni és normal ni imaginable, però hi ha personatges que no és que s'ho pensin, sinó que ho porten a la pràctica amb entusiasme digne de millor causa. Per adonar-se'n n'hi ha prou amb fer un tomb per la blogosfera. Els blocs són invents sensacionals que permeten que tothom pugui fer un munt de coses històricament a l'abast d'unes poques elites. Naturalment, també permeten fer i dir les rucades més increïbles. I com que l'important no és el que es digui (que citant de nou Voltaire pot ser menyspreable), sinó que es pugui dir, ho hem d'acceptar. Fins i tot amb un somriure als llavis.

Ara, hi ha molta distància entre això i posar l'altra galta o ser massoquista. També hem de dir les coses clares. Citar Voltaire com a empara d'un acte de censura, simplement perquè algú et porta una mica la contrària, és un contrasentit, però no especialment greu. El que resulta intolerable, tanmateix, és que els autors de tals pràctiques es facin passar, a més, per poc menys que màrtirs de la llibertat d'expressió. Per repressaliats i perseguits segons les seves pròpies paraules. No s'ha de menysprear la llarga mà del poder, sobretot als pobles petits, però tampoc inventar-se pel·lícules de ciència ficció.

No hi ha prova més descarnada que no hi ha repressàlia i persecució, que el fet que certs advocats de secà poden continuar publicant a diari afirmacions perseguibles d'ofici per la fiscalia sense que passi res. Què les opinions són lliures, em diuen? Sí, és clar. Però un no pot fer certes afirmacions si no està en condicions de provar-les. Aquesta és també una regla d'or d'una democràcia i si els sabuts de torn llegissin una mica més Voltaire descobririen que l'interessat també ho deia això. El problema és que tampoc sabrien a quina de les seves obres haurien de buscar.

L'anonimat és el de menys, si molt m'apuren. Però també és evident que si tot plegat tira endavant és perquè la nostra fiscalia és del segle XIX i aquesta mena de coses mai es diuen donant la cara. No és casual en absolut que siguin anònimes. És que si s'haguessin de dir segons quines coses amb nom i cognoms, simplement no es dirien. Llevat de quatre kamizakes que, això sí, quan es piquen els dits, ploren llàgrimes de cocodril i proclamen als quatre vents ser perseguits i repressaliats. S'ho fregeixen i s'ho mengen ells sols. I tant que rebutgen la política i els partits i fan exactament el mateix: és allò de crear problemes i posar entrebancs per poder dir que les coses van malament.

En definitiva, amb advocats de secà que es creuen el súmmum de la intel·lectualitat perquè de quan en quan deixen anar allò de "caca, culo, pedo, pis" (a vegades la cosa és precisament d'aquest nivell), no cal perdre ni el temps ni el son. Amb ignorants de gla, que no han llegit mai els autors que citen, si fa o no fa el mateix. Amb no llegir-los n'hi ha més que suficient. És una mesura molt higiènica, que si algun cop haguessin llegit Voltaire, haurien descobert que també deia. I si es donen el luxe de dir-nos que els ignorants som nosaltres, que som uns venuts o uns mercernaris o uns pseudoautors de via estreta, cap problema. Podríem tornar a citar al Voltaire que mai no han llegit per fer memòria que una ofensa, segons de qui vingui, és el premi més dolç que una persona honrada i valenta pot rebre.

dissabte, d’abril 11, 2009

Paraísos fiscales e hipocresía

Los estados que integran el G-20 han decidido, reunidos en Londres, ponerle freno a los paraísos fiscales. Gran idea y ya iba siendo hora, hay que decir. Pero la ficción en que vive instalado el mundo, que parece no tener remedio pese al duro encontronazo con la realidad provocado por la crisis, aflora en noticias como ésta. No hay propósito de enmienda, que es lo único que sacaríamos en limpio tras tantas décadas de mirar hacia otro lado y no de forma inocente. Únicamente, hipocresía.

Alguien podría plantearse si los paraísos fiscales son la primera prioridad para los millones de personas que han perdido su empleo, su casa o sus ahorros. O para quienes ven ahogada su actividad (y la posibilidad de continuar adelante sin ser una carga para la sociedad) porque el grifo de la financiación está cerrado, ya que quienes regalaron el dinero ajeno a manos llenas, incluso sabiendo que no lo recuperarían, ahora no se fían de nadie. O para quienes se han quedado incluso sin la red mínima que vivir en el primer mundo les ofrecía. Seguramente no.

Hay otras urgencias muchisimo más prioritarias, evidentemente. Pero seamos también realistas. Los Estados están volcando lo que tienen y lo que no tienen en intentar salvar el tinglado. Se podrá criticar de qué forma lo intentan, que por decirlo de forma elegante es manifiestamente mejorable. Pero mientras eso de la refundación del capitalismo no pase de titular de ocasión, estamos atrapados por aquello del ni contigo ni sin ti.

Es más, dado que las arcas de los Estados también tienen un límite, y de que el caso de Islandia ha demostrado que, en contra de la definición tradicional, un Estado sí puede quebrar, de algún lugar tendrá que salir el dinero. La idea luminosa de poner a sacar humo las máquinas que imprimen billetes de banco nos parece suficientemente retratada por el adjetivo que le hemos puesto. Pero que le hinquen el diente al dinero de los evasores fiscales, o de cosas peores, no nos parece mal.

Naturalmente, no es para dar saltos de alegría comprobar que se toman medidas por necesidad, cuando se está con el agua al cuello, en lugar de haberlo hecho por las buenas y excelentes razones morales que existen desde hace muchíiiiiiiisimo tiempo. Sin embargo, seamos prácticos. Ese gran reducto de consuelos varios que es el refranero popular, lo retrata a la perfección: nunca es tarde si la dicha es buena.

Pero una cosa es el grado indispensable de cinismo que los grandes remedios requieren a veces y otra una hipocresía que, incluso con el agua al cuello, no debería tener lugar. La sociedad en comandita que forman países ricos y países emergentes, ha repartido unos cuantos carnés de mala persona. Merecidos por otra parte, porque quien se ha aprovechado de ciertas cosas no tiene luego derecho a lamentarse. Pero en la relación de nuevos malvados oficiales no aparecen, muy opotunamente, países y hasta territorios de países que son igual de paraísos fiscales, o al menos casi tanto, como los citados, pero que disfrutan de la inmensa suerte de pertenecer al selecto club que elabora la lista.

La suerte les llega a algunos incluso para figurar en esa lista sin que ocurra nada más. ¿Acaso la Unión Europea expulsa a Austria y a Luxemburgo, o al menos “congela” su pertenencia mientras no se pongan al día? ¿Por qué Estados Unidos, el Reino Unido o China excluyen de la lista a sus territorios que funcionan como paraísos fiscales en todo excepto en el nombre (y esto último porque quien pone el nombre son ellos mismos)? ¿Que se trate de restos coloniales, lo que no ocurre siempre, es excusa para algo?

Lo de Suiza es caso aparte. Se trata simplemente de aquel viejo planteamiento de que cuando la riqueza llega a un determinado nivel no tiene necesidad alguna de dar explicaciones. Que ello se deba no a la riqueza propia sino a guardar la ajena, es una exhuberante derivada del tema. ¿Cómo van a castigar algunos a quien les guarda el dinero? ¿Se imaginan que Suiza reaccionara “congelando” (es decir, quedándose) los fondos que tiene en depósito? ¿Qué haríamos, invadir Suiza?

No, lo más sencillo es ver la paja en el ojo ajeno e ignorar la viga en el propio. Es mucho más fácil cargar la mano con microestados que no son inocentes en absoluto, pero que, con el debido respeto, no pintan nada en la escena internacional. La hipocresía no puede ser más clara.

dissabte, d’abril 04, 2009

S'han fet cristians els bisbes?

El titular xocarà. Però és el primer que m'ha passat pel cap quan he llegit la notícia que Jiménez Losantos (i de propina César Vidal) no continuaran a la COPE. No hi ha confirmació oficial, tot i la publicació de la suposada ruptura de negociacions de renovació de contractes per part de elconfidencial.com. No és que aquest diari digital la clavi sempre al 100%. I d'allò que publiqui qualsevol mitjà de la caverna mediàtica ens n'hem de creure la missa la meitat. No és que els mitjans "progres" no s'equivoquin o no menteixin. És que la dreta mediàtica actua amb el mateix desacomplexament de la dreta política actual i mai sabem on acaba la notícia real i on comencen els interessos econòmics. O les meres venjances personals, que també podria ser.

Ja em disculpareu que abusi una mica de les metàfores litúrgiques, com aquesta de no creure's de la missa la meitat. És que quan he llegit la notícia, m'he fet un fart de riure en comprovar que el seu autor navegava per aquestes mateixes aigües. No sé si influït pel tema o per curar-se en salut, dóna per fet el "comiat" si no hi ha un miracle pel mig.

D'altra banda, sobre la sortida de Losantos i de l'altre "pájaro" de la COPE he dir que em resulta bastant indiferent. Amb aquesta emissora practicava la higiènica mesura de no escoltar-la. Ni tant sols per subministrar-me la dosi de mala llet que algunes persones confessaven buscar en sintonitzar la ràdio dels bisbes. La veritat és que prefereixo l'alegria per anar per la vida. I pel que fa a mala llet, en tinc de sobres amb la que la natura m'ha regalat, que és més que suficient.

A més, tot i ser de l'escola de pensament de Voltaire, mai he tingut clar que la llibertat d'expressió hagi d'emparar mentides patològiques o, simplement, cara dura de la normal i corrent. Ja sé que l'important és que es puguin dir les coses, encara que siguin una rucada, però d'aquí a parar l'altra galta o practicar el massoquisme...

Això sí, no puc evitar fer-me la pregunta del titular. Què els ha passat als senyors bisbes, per desfer-se'n finalment d'unes toies que feien més mal que bé al missatge cristià, després d'haver-los aguantat durant anys? La caiguda d'ingressos publicitaris em sembla una raó a mitges. Segurament els programes dels "acomiadats" seran cars, però també són els de màxima audiència de la cadena. Retallar despeses té lògica, però carregar-se la principal font d'ingressos no tanta. En fi, hauré de consultar els estudis d'audiència. Igual ens emportem una sorpresa, encara que haguem de llegir entre línies.

Però tot plegat em sembla més aviat que els que tallen el bacallà a la COPE hauran vist que alimentaven unes bèsties que els acabarien mossegant la mà. Un indici que ens ofereix elconfidencial.com: Losantos ha rebut recentment una llicència de ràdio de la Comunitat de Madrid, a mitges amb "El Mundo". No criticarem aquí el dret de propietat, però és normal que una empresa que paga generosament un empleat vegi amb escàs entusiasme que aquest promogui un negoci que li farà competència. En definitiva, de caritat cristiana, si anem a mirar, n'hi ha més aviat poca en tota aquesta història.

I és clar, que aquest duet plegui de la COPE no vol dir que es jubilin. Aquí mateix queda dit per on podrien anar els trets. Això, és clar, si Losantos i companyia no es fan de valer finalment. En el fons, fins ara el que s'ha demostrat és que qui manava a aquella poc santa casa no eren els seus propietaris, ben poc sants també per permetre el que permetien.