Ja vaig acabar fa dies la lectura de "Anatomía de un instante", l'última obra de Javier Cercas, i tenia pendent de completar el comentari que vaig fer després de les primeres pàgines. La feina no em deixa gaire temps per escriure i, a sobre, estic embarcat en altres guerres digitals. Però aquí va el que em vaig comprometre a explicar.
Continuo sense tenir clar com m'he de referir a una obra que no és un llibre d'història ni una novel·la. El mateix autor, que al principi de l'invent reconeix no tenir-ho clar, acaba al final apostant per dir que és una novel·la i que una novel·la era la millor forma d'explicar coses que van passar aquell 23-F, que no el 23-F mateix. Sincerament, de ficció n'he trobat poca en aquest llibre o no l'he sabut detectar, que també podria ser. Si em veig obligat a adscriure "Anatomía de un instante" a un gènere, diria que es tracta d'una crònica o d'un assaig, escrit, això sí, amb floritures literàries de nivell. No cal confondre-ho amb un dels molts llibres d'investigació i de pseudoinvestigació que al llarg dels anys s'han publicat sobre el 23-F. És una cosa diferent, que mescla una interessant anàlisi psicològica d'alguns dels protagonistes d'aquella jornada nefasta, especialment dels que van ser-ho sense voler, amb una autèntica autòpsia de les rucades comeses per pràcticament tothom entre 1979 i 1981, que van desembocar en el cop d'Estat d'uns eixelebrats.
Per oferir un resum, em quedo amb tres idees principals:
–"La placenta del golpe". El títol del primer capítol no pot ser més clar i autoexplicatiu. La pràctica totalitat dels que pintaven alguna cosa a Espanya en aquells anys es va lliurar a aventures polítiques que van propiciar el resultat final. Hi havia tanta gent intentant salvar Espanya, que al final van sortir al carrer, pistola en mà, els que sempre la volen salvar per la via bèstia.
–El paper del Rei. Jo mai m'he acabat de refiar de la versió heroïca sobre el paper de Joan Carles de Borbó aquella nit. Però he de reconèixer que Cercas la clava amb un argument que em desarma. El Rei va fer també molt el ruc en els temps previs al cop i, per usar les paraules del autor, potser va permetre, o no va impedir, que algú donés per suposat que avalava alguna solució rara a la greu crisi política, econòmica i social d'aquell moment. Però Cercas ens recorda que si el Rei hagués estat a favor del cop, aquella nit n'hauria tingut prou amb deixar fer. Els militars l'haurien obeït igual i fins i tot amb més alegria. I és veritat.
Em continua quedant el dubte, però, de si l'elecció reial d'aquella nit era realment entre deixar fer o ser l'heroi de la democràcia (arriscant l'afusellament), o més bé entre continuar al cotarro durant molts anys o ser un rei amb tots els poders durant sis mesos (i tenir sort de sortir-se'n només amb un exili).
–El retrat excepcional de Suárez. De fet, la pràctica totalitat del llibre gira a l'entorn de la imatge del llavors president del govern restant assegut al seu escó, mentre els guàrdies civils disparen i els diputats (excepte Carrillo, Gutiérrez Mellado i el mateix Suárez) es tiren a terra. Cercas busca explicar aquest gest i aquí és quan "Anatomía de un instante" és converteix en un gran llibre. Potser la conclusió més descarnada és que en aquell moment un franquista de pedra picada com Suárez era, a l'hora de la veritat, el més demòcrata de tots.
Plantejaments com aquest darrer són potser la principal aportació de "Anatomía de un instante". Javier Cercas no descobreix res ni aclareix els punts encara foscos d'aquelles trames. Però diu clar i en veu alta certes coses que molt rarament s'han dit amb tanta claredat. El 23-F s'ha "ornamentat" amb un munt de mites sense base. I ara que els anys han passat i se suposa que allò és molt díficil que es repeteixi, per no dir impossible, està molt bé recordar que en aquells anys, per dir-ho de forma elegant, molta gent es va equivocar molt. I que certes pel·lícules explicades desprès no eren per covardia o per una major o menor convicció democràtica, sinó per tapar jocs de mans que evidenciaven una "tonteria" que a tots aquests se'ls va passar de cop amb els primers trets.
Tampoc estic del tot d'acord amb la defensa de la Transició que fa Cercas. L'autor reconeix que va ser imperfecta i que no tot es va fer bé. No hi puc estar més d'acord. Anava a escriure que no subscrivia la tesi de l'autor, segons la qual avui no ho faríem millor. Però després d'haver escoltat la major part del recent debat de política general al Congrés (em van els vicis durs, com es pot comprovar), i de llegir els diaris cada dia, no sé ben bé què pensar.
Em quedo amb un últim argument en pro del llibre. Cercas ens recorda que Suárez era mirat amb menyspreu per molta gent, pel seu passat franquista, els seus orígens humils o la seva escassa formació. Els que es veien amb cor de portar la democràcia a Espanya i consolidar-la eren legió. Suárez, amb mètodes atropellats i caòtics, però d'una eficàcia excepcional, ho va fer en onze mesos. No li perdonaven els que una mica més i es carreguen la democràcia que tant defensaven.
És en aquest punt que Cercas ens recorda que la tasca política requereix d'unes virtuts que no sempre es troben en la formació universitària, el pedigrí ideològic o en venir de casa bona. En definitiva, el polític té la funció de conciliar allò que és irreconciliable, segons l'autor (i ja és això, sí). I conclou que fer això, en aquelles circumstàncies requeria estar fet d'una pasta especial. I en particular tenir un coratge que altres que en presumien, no tenien en realitat.
Cito una excel·lent frase per acabar: hi ha qui ho sap tot, però no entén res. Suárez era dels que sabia poc, però entenia les coses. I va començar a caure en picat el dia que va voler saber i va deixar d'entendre. Estic d'acord amb la metàfora de Cercas, que és molt més que un mer joc de paraules.
No cal dir que recomano la lectura de "Anatomía de un instante". Potser no passarà a la història de la literatura, però és una lectura més que agradable i interessant. Jo em posaré el llibre a la maleta aquest estiu, quan marxi de vacances, per tornar-me'l a llegir amb tranquil·litat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada