dimarts, de juny 21, 2011

Democràcia en helicòpter

La “revolta dels indignats” m’ha deixat descol·locat i amb uns sentiments ambivalents que alguns amics consideren contradictoris. D’una banda, estic d’acord amb el fons de les seves reivindicacions. Tenen raó que els partits usen a discreció la legitimitat que obtenen a les urnes i que la democràcia és avui una qüestió merament formal. I tampoc s’equivoquen quan es queixen que l’Estat s’ha abocat a salvar els culpables de la crisi, al preu que sigui, inclós el de destruir la solvència de les finances públiques. Una dada objectiva: els països més entrampats tenien superàvits abans d’abocar carretades de diners a la banca.

Però de l’altra banda, em fan un mal horrorós a la vista les escenes de l’altre dia a les portes del Parlament de Catalunya. I no és perquè la porta del Parlament sigui un mal lloc per queixar-se. És que per molt que la porra dels antiavalots sigui una de les gran conquestes del capitalisme, ens queda una resta de respecte per les institucions i la seva representativitat. I així doncs, un entén fins i tot la democràcia d’helicòpter, perquè una autoritat que es preui de tal no pot permetre que algú impedeixi una sessió parlamentària.

Com poden conviure, dins d’un mateix, sentiments tan aparentment oposats? Potser és perquè la raó hi té poc a veure. Els humans, en relació a la política, ens movem a partir d’un seguit d’emocions. És a dir, de sentiments no racionals que poden entremesclar-se amb facilitat i que fan que no hi hagi dues persones d’esquerres o de dretes exactament iguals.

El psicòleg nord-americà Jonnathan Haidt ha desenvolupat una teoria, la de l’equalitzador moral, que estableix que tota cuca vivent de l’espècie humana respon a cinc emocions bàsiques en qüestions morals i polítiques. Són la protecció, la justícia, l’autoritat, la lleitat o sentiment de pertinença i la puresa o santedat (que potser seria més entenedor anomenar confiança). En general, les persones progressistes tendeixen a tenir accentuats els sentits de protecció i justícia. Les conservadores, els altres tres.

En realitat, el resultat que donen els tests creats per Haidt (terribles en alguns moments, però ideats per fer-nos retratar sense concessions a allò políticament correcte) ens situen per sobre o per sota de la mitjana progressista i conservadora..., de les persones que han complimentat el test. No obstant aquesta limitació, s’obté un patró estadístic molt interessant sobre els perfils morals dels votants.

El test se’l pot fer un mateix per Internet i, com que no estem parlant d’un tema de salut, no hem de patir pels perills de l’autodiagnòstic. Un servidor ha passat per la prova i això m’ha permés entendre (no sé si justificar) la pretesa contradicció del principi. Resulta que sóc més progressista que la mitjana i puntuo molt alt en els sentiments de protecció i justícia. Però tinc el sentiment d’autoritat per damunt de la mitjana progressista i també em puntua més, tot i que no tant, el sentiment de lleialtat o pertinença.

Per tant, se’m podria considerar una persona d’esquerres, però de les que no creu que l’esquerra sigui incompatible amb l’autoritat. I ves per on resulta que no em puc sentir més identificat amb aquest plantejament, que defenso per terra, mar i aire, en aquesta i altres tribunes, des de fa anys. No m’agraden les autocites, però hi ha vegades que és imprescindible. L’esquerra s’ha deixat arrabassar històricament dos discursos per part de la dreta: el de l’autoritat i el de l’eficàcia.  Serà que em faig gran i ja no estic per córrer davant de la policia. Potser per això dic que si en algun règim polític resulta legítim l’ús de la força és en les democràcies. I que no ens hem d’enganyar sobre què vol dir exactament que l’Estat tingui el monopoli de la violència. Una altra cosa és com exercim en ocasions, de forma manifestament millorable, aquesta prerrogativa.

Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)

dimarts, de juny 14, 2011

Santa Rita i els impossibles del 22 de maig

El dia de les eleccions municipals era Santa Rita. A la nit, a la seu de Convergència de Tortosa, quan ja no quedaven mitjans de comunicació, Ferran Bel va treure de la butxaca una estampeta de la patrona dels impossibles que una ciutadana devota de la santa li havia donat dies abans. Per a sorpresa dels presents, va resultar que altres candidats portaven al damunt la mateixa imatge, que havien rebut de la mateixa persona.

La intercessió de Santa Rita poc té a veure segurament amb el que el mateix Bel va qualificar en aquells moments d’intimitat com una barbaritat. El resultat aconseguit per CiU a Tortosa pot qualificar-se amb tota justícia d’històric, però també és bo valorar-lo en la seva exacta dimensió.  Si la victòria de CiU és històrica no és tant pel fet de ser el primer cop que a Tortosa hi ha una majoria absoluta en 32 anys de democràcia municipal, com per l’amplitud d’aquesta victòria.

Expliquem-ho d’una altra forma. La novetat de la majoria absoluta tindrà el seu moment de glòria en els annals locals, però no estem davant més que de la correcció d’una relativa anomalia. Les majories absolutes són impopulars a casa nostra, o això diuen, perquè n’hi ha a un munt de pobles i ciutats i per alguna cosa serà. És més, sense negar els vicis que generen, aporten estabilitat i eviten els espectacles en què acaben certs pactes.

No, si la victòria de Ferran Bel sembla una enormitat no és tant pels dotze regidors assolits com per la magnitud de la derrota del PSC i de Joan Sabaté. Una diferència més ajustada no és que hagués deixat les coses més o menys equilibrades de cara al nou duel d’aquí a quatre anys, però hauria atenuat segurament l’impacte de la sacsejada.  No es tracta de posar o treure mèrits a ningú. Simplement, la victòria de CiU no semblaria tan èpica si la patacada socialista no hagués estat tan contundent.

Una mica és com el resultat de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. CiU no va treure la majoria absoluta i es passarà la legislatura fent equilibris (fins a la data se n’ha sortit prou bé). Però la impressió de victòria abassagadora d’Artur Mas venia no del seu propi resultat, tot i ser notablement remarcable, sinó del desplomament dels seus adversaris.

La correlació de forces resultant a l’Ajuntament de Tortosa suggereix clarament l’existència d’un vot transversal en favor de Ferran Bel. L’enorme diferència entre CiU i el PSC, Santa Rita al marge, només s’explica perquè Bel ha sabut captar, com ja va passar el 2007, una part de l’electorat d’altres partits i, en particular, de votants socialistes.

Com i perquè? Possiblement perquè Bel, a diferència de Sabaté, domina la política de carrer, que és una de les dues potes fonamentals (l’altra és el despatx) de la política local. Sense menysprear l’obra de govern de Bel, que no és negligible precisament, bona part del seu resultat electoral deriva del fet que l’interessat és un excel·lent candidat... els quatre anys del mandat, no els últims sis mesos.

El temps dirà si estem davant d’una tendència de fons en la societat tortosina (no n’estic segur per la mateixa transversalitat del vot registrat aquest 22 de maig, que pot ser molt evanescent) o d’un bon candidat que fa campanyes intel·ligents i presenta balanços que la ciutadania considera convincents, al marge de sigles.

En tot cas, demà, quan es constitueixin les noves corporacions municipals, Sabaté ja no serà a la sala de plens. Algú es pot preguntar si les renovacions obligades ara pels resultats no haurien d’haver-se fet abans. I és clar, la retrospectiva és molt còmoda, ja que un no s’hi equivoca mai, però la qüestió és pertinent. No obstant, també s’ha de dir que en certes situacions plegar és l’actitud més digna. A Sabaté l’haurà de valorar a partir d’ara la història i quan això pugui fer-se amb serenitat potser resultarà que no va ser tan dolent. De moment, els tortosins i les tortosines no l’han volgut com a alcalde, i de forma del tot inapel·lable.

I ja que parlem d’història, i per acabar, Bel n’ha fet amb un resultat rotund. I n’ha fet ell, perquè com un servidor ja va escriure fa quatre anys, es tracta de victòries seves, personals, més que del seu propi partit. Això no és cap elogi, sinó la constatació de l’evidència. A partit de demà, i durant els propers quatre anys, la valoració que cal, tanmateix, és la de la feina feta. Que és el que compta (encara que expliqui també els resultats electorals) en temps tan difícils com els que encara estan per venir. Per això, més que felicitar el guanyador (que tampoc és feina d’un opinador) potser cal desitjar sort a Bel i al seu equip. Per molta capacitat que tinguin, que esperem que sí, i àmplia i còmoda sigui la seva majoria, els farà falta.

Publicat a La Veu de l'Ebre (10-6-2011)

dijous, de juny 02, 2011

Estat d’excepció electoral

Per un cop estic content de publicar el darrer divendres de cada mes. Si m’hagués tocat el divendres passat, potser hauria escrit coses que a la junta electoral no li haurien agradat. I com que la junta electoral no aplica la censura prèvia, però només de moment, potser hauria tingut conseqüències a posteriori.

Vagi per endavant que estic d’acord que el joc net ha de presidir un procés electoral i que ha d’haver-hi organismes que ho garanteixin. Però no tinc tan clar que tals organismes puguin declarar una espècie d’estat d’excepció, durant el qual quedin restringits el dret de manifestació o la llibertat de premsa.

També tinc clar que les places plenes de persones indignades no tenen altre valor que el merament romàntic. Amb hippies passats d’edat que no van fer el maig del 68 quan tocava, antisistemes diversos, conreadors d’horts autogestionaris i “perroflautas”, no arreglarem els problemes que tenim. Però tenim perfecte dret a queixar-nos i a dir que n’estem fins a la gorra de certes coses. I a veure qui és la junta electoral per prohibir-nos-ho. És més, quan ens hauríem de queixar, si no? Quan no hi ha campanya i els partits no estan receptius (és un dir) i es fan el sord?

Després, el resultat és el que pot esperar-se, per més pervers que resulti: la dreta dura posant-se al costat dels antisistema (!), però criticant a la vegada el govern per no enviar-hi la policia a desallotjar a garrotades. En fi...

Podria escriure tres o quatre pàgines sobre el fàstic que em fa tot plegat, però sóc de tarannà pràctic i no m’agraden els actes inútils. No obstant, no renuncio a oferir algunes idees a la junta electoral per si creu oportú prendre alguna mesura. Ja que es veuen amb cor de decidir quan ens podem emprenyar, doncs podrien aprofitar per prohibir algunes altres coses no exemptes d’evident utilitat social.

La junta electoral podria començar per prohibir els partits xenòfobs i racistes. Jo m’he llegit la Llei de Partits i, tot i saber que es va fer únicament per il·legalitzar Batasuna, crec que dóna de sí per adoptar una mesura que seria tan higiènica com decent.

Tot seguit, la junta electoral podria prohibir l’especulació de capitals, que tant mal ha fet i continua fent. Però com afusellar l’especulació no resulta senzill, poden emetre ordres de detenció, o si més no de recerca i captura, contra els principals especuladors. No són difícils d’identificar: poden consultar la llista Forbes o l’anuari de la banca espanyola.

Suggereixo a la junta electoral que prohibeixi en tota època l’excès de decibels de certes celebracions populars. Si la gent vol continuar fent el ridícul disfressant-se per Carnaval, endavant, però que baixin el volum dels aparells de so. El mateix podria aplicar-se a les celebracions dels triomfs del Barça. Sóc culer, però crec que se’n pot gaudir sense perdre la compostura. Ah, i que li prohibeixin a un veí meu del Reial Madrid que tiri coets quan el seu equip fa un gol. És que em molesta molt, a més de fer-me molta ràbia.

També poden corregir la incongruència de prohibir els toros a les places i no els correbous, que són possiblement més salvatges. I ja que estem en matèria, que prohibeixin als Mossos d’Esquadra que et fan un control d’alcoholèmia preguntar-te com és que dones 0,0 si surts de sopar a un restaurant: estic cansat de contestar que bevent aigua. Suggereixo també que prohibeixin els fideus amb costella, que no m’agraden i que odio amb totes les meves forces des que la meva mare m’obligava a menjar-los de petit. I l’anguila (sóc de prop del delta de l’Ebre), que no em puc empassar ni obligat per la junta electoral.

Posats a fer, la junta electoral podria deixar de tocar-nos el que no sona i prohibir-se ella mateixa. Seria un acte del tot coherent amb el despropòsit de la setmana passada.

Publicat a El 3 de Vuit (27-5-2011)