dimarts, de juliol 26, 2011

Estrenem versió per a telèfons mòbils

És una funcionalitat gratuïta que ens ofereix Blogger i per això la incorporo al bloc. A partir d'ara, si hi entreu des d'un telèfon mòbil amb accès a Internet, trobareu una versió simplificada del bloc, que consumirà menys ample de banda: es descarregarà més ràpidament i significarà una transferència de dades menor. Al peu de la pàgina trobareu un botó que us permetrà tornar al disseny clàssic del bloc.

dilluns, de juliol 25, 2011

Certa hipocresia hipotecària

La dació en pagament quan no es pot pagar la hipoteca és una idea essencialment sana. Però té un punt pervers: és d’aquelles idees amb les quals és impossible estar en desacord, que et fan quedar com un troglodita si goses fer-hi algun matís, per mínim i ponderat que sigui. O neocon i fatxa.

Naturalment, la banca no és en absolut innocent de l’actual crisi hipotecària. Tot el contrari, li correspon la principal culpa: és la conseqüència lògica d’anys d’anys d’irresponsabilitat en el mercat hipotecari. Però uns quants subscriptors d’hipoteques donades amb aquesta alegria tampoc són éssers virginals. Lamento dir-ho, però qui va rebre crèdit basant-se en algun conte de la lletera no té la mateixa culpa que qui li va deixar diners sabent que no els podria retornar, però poc li falta. Que els mateixos bancs aconsellessin pèssimament els seus clients no és cap consol pràctic.

És clar que la cosa té un component de mercat. Qui va comprar una cosa per 80, posem per cas, i la va finançar d’acord amb aquest preu, pot trobar-se que el mercat ha decidit que tal cosa ara val 50, o menys. Tanmateix, al banc caldrà pagar-li, i tota la vida, en relació als 80. Alguns es pensaven que adquirien un patrimoni, que a més es revaloritzaria de forma indefinida, quan de fet assumien un deute pràcticament perpetu, quan no una trampa, com el temps ha demostrat.

Però com que el mercat no sabem qui és ni on viu (és una de tantes ficcions de la nostra societat), no podem ni clavar-li una plantofada ni enrecordar-nos-en dels seus familiars i difunts. En definitiva, que la culpa tampoc no és de ningú.

Però què passa quan qui va comprar no pot assumir els pagaments del finançament? Lògicament, el banc executa la garantia del crèdit. L’habitatge, en el cas de les hipoteques. Aquestes són les regles del joc i qui signa una hipoteca no hauria d’oblidar-ho.

El problema és quan l’execució no cobreix l’import pendent. És una situació freqüent quan l’habitatge s’ha desvaloritzat per les raons que sigui, entre elles que un preu inflat per una bombolla immobiliària s’hagi situat en un nivell més raonable o ajustat a la realitat. Recordin, si el crèdit era per 80 i l’habitatge ha passat a valer-ne 50 o menys, és molt fàcil que el deute no quedi cobert. Si més no, en hipoteques recents amb un grau d’amortització molt baix.

Hi ha països que han resolt aquesta qüestió considerant que l’habitatge és l’única garantia del crèdit i que, per tant, el banc, que també sabia què signava, s’ha de conformar amb el que es pugui recuperar. És la dació en pagament, que no és ben bé allò d’anar al banc a donar les claus del pis, però per aquí van els trets.

Ara, hi ha una pregunta incòmoda i molesta que no renuncio a fer-me. L’import de les hipoteques dels darrers anys està inflat únicament per raons de mercat? O és més aviat perquè el crèdit ha estat cobrint quantitats que mai abans havien estat finançades? No cal que usem subterfugis ni metàfores. Les hipoteques eren tan altes perquè es finançava el 100% del preu de l’habitatge. Perquè es finançaven, a més, les despeses fiscals de la compra i de formalització de l’operació. I perquè es finançaven, amb l’excusa dels tipus d’interès baixos, béns en absolut immobiliaris, com el cotxe, la nevera o fins i tot viatges de vacances.

Els bancs s’han tirat a l’esquena aquelles ràtios prudents que establien que no es podia prestar més del 70% del valor de taxació, o que la quota mensual no podia superar la tercera part dels ingressos. Però molts clients dels bancs s’han deixat portar, pensant-se que en sortien beneficiats quan poques coses hi ha pitjors que creure’s ric. Estic d’acord amb la dació en pagament, però no tinc tan clar que hagi de cobrir el que no toca. Tornaran els interessats el cotxe i la nevera? I com s’ho faran per tornar les vacances? Diguin-me fatxa, però així ho veig jo.


Publicat a El 3 de Vuit (22-7-2011)

Un model de festes que agonitza

Al poble on resideixo fa dos o tres anys que es discuteix sobre la creació d’una nova festa major, que ho sigui de tot el municipi. Calafell té tres nuclis (el Poble, la Platja i Segur de Calafell) i cadascun té el seu patró i les seves festes. Però com el municipi és cada dia més ciutat i menys poble es planteja una evolució com la que han fet les ciutats grans i les mitjanes a mesura que han anat creixent. Òbviament, hi ha qui defensa a capa i espasa el model actual. I fins i tot qui advoca per un model mixt.

Qualsevol persona podria pensar que a Calafell estem bastant ociosos o que no tenim problemes. Però si un debat així és possible és perquè fa una vintena d’anys les festes majors ja van fer una gran transformació. No sense reticències, algunes molt prolongades, es va apostar per un model festiu de quatre dies de durada i d’actes completament gratuïts (fora dels gastronòmics, on com és normal es paga un tiquet).

I un factor important: en un municipi turístic, que a l’estiu multiplica per cinc la seva població, les festes estan orientades, gràcies a aquest canvi, a les persones que hi vivim tot l’any. No es tanquen les portes de les celebracions a ningú, és clar, però les festes ja no són una activitat més per als estiuejants.

Amb aquests antecedents, si ara és possible discutir si ha d’haver-hi tres festes o una, és perquè el canvi de base ja està fet. I com està ben arrelat, ningú es planteja que la hipotètica festa major de tot el municipi, cas d’implantar-se, hagi de durar més de quatre dies.

Els explico tot això perquè el canvi anunciat per a les festes de la Cinta de Tortosa em sembla molt correcte. És més, diria que absolutament imprescindible perquè el model vigent fins ara havia quedat més que exhaurit. I no ho dic per una qüestió numèrica sobre els dies que han de durar les festes, o per l’impacte econòmic d’una aturada de prop de dues setmanes (que tampoc caldria menysprear). És que no pot haver evidència més palesa que el fet que més de mitja Tortosa marxi fora de la ciutat durant les festes majors.

Es podrà dir que la Festa del Renaixament ha suplantat la Cinta com a gran punt d’encontre lúdic. És possible. Però potser no recordem que la fugida de setembre ja es produïa abans del Renaixement. I si serveix d’alguna cosa l’experiència de Calafell, els diré que les festes són més plenes de gent que mai des que es van convertir, com els explicava més enrera, en una celebració per a la gent del poble, no un acte més per als visitants. És més, les activitats que es fan a Calafell, algunes d’elles molt intenses, no roben públic a les festes majors. Són universos diferents. I si alguna festa major és poc concorreguda no és pel mercat medieval, o la fira del mar o uns festivals de música clàssica. És perquè se celebra a un nucli on la població ha crescut molt ràpid i funciona més aviat com una ciutat-dormitori.

Ja sé que cada poble és cada poble i que té la seva idiosincràsia particular, també a l’hora de fer festes. La comparativa entre pobles, en aquest i en molts altres àmbits, és molt arriscada. Però hi ha unes evidències que em semblen vàlides. El temps dirà si el nou model de la Cinta és acceptat popularment i no és descartable que, de bon començant, hi hagi moltes reticències. Però de moment és un pas en la direcció correcta. Potser no exactament un pas valent, però sí imprescindible. Les festes de la Cinta tenen ara, si més no, una oportunitat de deixar d’agonitzar.

Publicat a La Veu de l'Ebre (22-7-2011)

dilluns, de juliol 18, 2011

18 de juliol amb humor?


Ja sé que és molt difícil agafar-se amb humor l'inici d'una guerra civil. Però no em venia de gust una pujada de bilis per repetir coses sabudes. I a fi de comptes, les guerres no, però les dictadures tenen un component intrínsenc de ridícul. Per això, a risc de semblar frívol i marxant una mica de la meva línia habitual, he pensat que una bona forma de dir alguna cosa aquest 18 de juliol seria el vídeo adjunt. És humorístic, sí, però té una mala llet considerable i molt adient al cas.

dimarts, de juliol 12, 2011

La realitat sempre supera la ficció

I així és. Hi ha vegades que la vida ens depara episodis que la més folla imaginació no podria concebre, ni volent. Ha passat a València, fa una setmana. La història va d'una dona que truca al 112 perquè s'ha deixat les claus i el marit (que és minusvàlid) no contesta al timbre, i tem que hagi tingut un accident. Hi ha un gran desplegament de policia i bombers. És el que té viure al primer món, que de vegades sembla que els equips d'emergència s'avorreixin o que aprofitin incidències més o menys menors per fer pràctiques.

Després d'estona d'intentar que el marit contesti,  els bombers es despengen amb una corda i entren per la finestra. A l'home el troben al llit amb una altra dona. I després del tràngol de les banyes, a l'esposa enganyada li volen cobrar el "rescat", perquè l'emergència no era real. Sembla un acudit, però no és així.


Podeu escoltar la notícia en aquest podcast de Catalunya Ràdio. La història està explicada amb la sal grossa que pot esperar-se'n i fins i tot fa gràcia. Però que voleu que us digui, jo ho sento molt per la pobra dona, que està patint allò de cornuts i pagar el beure.

dijous, de juliol 07, 2011

Democràcia en helicòpter (2)

Tinc uns pocs amics en el món de la política amb els quals mantenim una cordial i saludable discrepància a propòsit de les coses que escric. La polèmica és educada, però intensa. Els sous que cobren els polítics són font freqüent de controvèrsia. Què n’esperem els mortals de la política, i que en rebem, també.

Per això, aquests amics (als quals puc anomenar així amb tota exactitud) m’han fet notar que, en l’article de la setmana passada, poso en qüestió en algun moment la legitimitat derivada de les urnes. Però el cas és que no. Amb totes les seves imperfeccions, que no són poques, no se m’acut cap altre sistema millor. I el que està clar, i no ha de suscitar dubtes, és que la legitimitat (preferiria dir-ne representació, però ja m’està bé) deriva exclusivament de les urnes.

Una altra cosa és que discutim, perquè és molt discutible, l’ús que els polítics en fan d’aquesta legitimitat. Aquest, i crec que no cap altre, és l’autèntic motiu de queixa dels “indignats” i d’altres espècies vivents que protesten. Dit d’una altra forma: el vot popular és la base de la representació i de l’autoritat, però no és disparat discutir si la legitimitat és un xec en blanc amb un venciment a quatre anys. I és que si és així, ja no és que la democràcia sigui merament formal, és que acaba sent una mena de pretext.

No voldria posar exemples, perquè és fàcil caure en la demagògia. Però és clar, hi ha coses que no es poden fer per molta legitimitat que es tingui. Més ben dit, no es poden fer i confiar que els electors s’ho empassaran, ni que sigui perquè abans s’ho han empassat sempre. Un alcalde no pot començar un mandat pujant-se més d’un 30% un sou que ja era molt més que digne, si més no en els temps que corren. És un atemptat a la intel·ligència i la sensibilitat. I no justifico que a l’alcalde en qüestió l’empaitin pel carrer i li diguin xoriço. Però també penso que potser l’interessat no es pot esperar que li diguin guapo. Per molt que guanyés les eleccions. Per descomptat, l’alcalde en qüestió no ha entés res: només cal sentir-lo com veu mans negres per tot arreu, sense plantejar-se en cap moment si no podria ser que s’hagués equivocat.

Tampoc podem esperar que la gent de menys de 35 anys valori la democràcia en atenció al molt que va costar aconseguir-la. A les generacions nascudes després de la mort de Franco no els valen batalletes. Hi ha coses que donen per suposades i quan això passa hi ha una tendència natural a veure els defectes, més que no pas les virtuts. És injust, ho sé, però fer veure que no és així no ens porta enlloc, si no és a tirar de la lluita antifranquista com un altre pretext.

És més, el problema no és que les majories parlamentàries es basin en bastant menys del 25% de la població major d’edat (menys de la meitat dels que han anat a votar, que són la meitat dels que podien anar-hi). És que hi ha poders reals als quals no ha votat ningú. Els governs que elegim es comporten com si fossin assalariats de la gran banca o del Fons Monetari Internacional. Però el problema no és que el sou els el paguem nosaltres, quan sembla que treballin per altres. És que Emilio Botín no es presenta a les eleccions i darrerament no he vist urna per a l’FMI al meu col·legi electoral.

Després, és clar, hi ha qui no entén què passa a Grècia i perquè els grecs protesten tant. Seran desagraïts, no?, si tot es fa pel seu bé... Però la qüestió és que ningú els ha preguntat res als grecs. El més normal és que es queixin, oi?

Ah, que a Grècia es fan eleccions? Doncs sí. Però de quina legitimitat estem parlant? De la que va servir per falsejar els comptes públics i fer veure que no passava res? La de les dues nissages familiars que es reparteixen el poder des de fa mig segle? Qüestió d’ús, que no de la cosa mateixa, com els deia al principi.


Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)