divendres, de novembre 25, 2011

Consentits, però cops d’Estat

No és per simpatia cap a Berlusconi ni cap a les trampes comptables que escriuré el que ve a continuació. Però els canvis de govern a Itàlia i a Grècia, decidits pels mercats i executats a distància per l’Angela Merkel (amb Sarkozy de “palmero”), em semblen cada vegada més uns cops d’Estat.

Cops d’Estat consentits, és clar, perquè els respectius parlaments s’han baixat els pantalons. No són els primers parlaments que avalen un canvi de govern decidit de forma antidemocràtica. La diferència és que ara no ha calgut cap acte de força, ni tan sols la mera remor de sabres.

En realitat, han estat sacrificis rituals oferts a aquests ens incorporis que anomen mercats. L’esperança d’apaivagar-los amb sang ha estat vana. Com a exemple de l’eficàcia de l’abandonament dels procediments democràtis, els “mercats” van redoblar els atacs contra el deute italià un cop consumat el canvi de govern. I què esperàvem, per cert?

Naturalment, qualificar com a cop d’Estat el que semblen mesures benintencionades per salvar països caiguts en mans de pocavergonyes, requereix una justificació. Podria liquidar-ho recordant que, diumenge passat, al meu col·legi electoral no vaig trobar urna per al Fons Monetari Internacional. Ni que ningú dels “mercats” donés la cara en una papereta electoral, ni que fos perquè li poguessim partir. Però la qüestió té un calat més profund.

“Els sacrifis rituals als mercats han estat ineficaços. Ens hem carregat la democràcia a canvi de res”

Mal que ens pesi a les persones mínimament sensibles, Berlusconi havia guanyat els eleccions. Era un fatxenda i un masclista, un corrupte al qual haurien d’haver jubilat els electors i no els mercats. Però és el que van decidir una majoria d’italians. I qui, exactament, ha decidit que plegui? Els italians, malgrat les manifestacions d’alegria d’una part, no.

El cas de Grècia és encara més sagnant. Yorgos Papandreu va aconseguir fa només dos anys una majoria absoluta aclaparadora amb la promesa d’aixecar catifes i acabar amb la ficció dels comptes públics. Va complir la seva paraula i vam descobrir que el deute grec no era del 3% del PIB, sinó del 10%.

Quina ha estat la seva recompesa per haver gosat desafiar els nous poders mundials amb un referèndum, convenientment avortat? Doncs la de ser abatut ignominiosament. Part de la ignomínia ve del fet que el tecnòcrata que l’ha succeït, Lucas Papademos, era el governador del Banc de Grècia, un dels còmplices (si no autor) en el gran engany.

I què passa mentrestant a Espanya? La victòria del Partit Popular havia d’acontentar els mercats, o això ens deien. Ja van veure que, malgrat tot, el deute espanyol ha assolit una cotització que a Grècia, Portugal, Irlanda o Itàlia ha significat la intervenció. Les mesures dràstiques que caldrà adoptar, un cop passades les eleccions, han disparat un rumor: que Mariano Rajoy no durarà ni sis mesos i serà substituït per un govern de tecnòcrates. Només política ficció? Per si de cas, el PP es posa la bena abans que la ferida i no descarta situar una “personalitat tècnica” com a ministre d’Economia.

Publicat a El 3 de Vuit (25-11-2011) 

diumenge, de novembre 20, 2011

El nivell cultural del jovent d'ara

No tots són iguals, evidentment. El problema és que n'hi ha de dolents i de molt pitjors, però que molt. Fallarà l'educació que els donem a casa. O fallarà la "instrucció" que reben a l'escola (Esperanza Aguirre dixit, això de la instrucció). Però el nivell cultural del jovent d'ara fa autèntica por. Ja dic que anirà per casos i potser caldria dir, per tant, que el nivell cultural mig és el que fa autèntica por.

Perquè els dic això? Acabo de tornar de votar. A la porta del col·legi electoral hi havia un noi d'una empresa d'enquestes fent l'acostumat sondeig perquè les ràdios i les teles puguin emetre un avenç de resultats així que toquin les 8 aquesta nit. He estat una estona observant-lo i escoltant-lo per veure com actuava. Prou correcte, trobo. Educat i amb els coneixements mínims que cal per aquesta feina.

Ha estat una agradabilíssima sorpresa, perquè no em podia treure del cap una anècdota que vaig viure, fa un any i poc, quan les eleccions al Parlament de Catalunya. Llavors, a la porta del col·legi em vaig trobar amb una mossa del mateix segment d'edat, dedicada a la mateixa tasca. Un servidor anava acompanyat d'un amic que és molt de la conya i davant la pregunta de qui havíem votat, ell va contestar que Francisco Franco Bahamonde. Com que hi ha persones que no saben qui va ser aquest il·lustre personatge, els deixo aquest enllaç. Espero que als ignorants els faci servei.

El que els volia contar no és l'acudit del meu amic, sinó la reacció de l'enquestadora, a qui se li suposa que com a mínim havia aprovat el Batxillerat. "Francisco Franco, Francisco Franco... Aquests es presenten? És que no els trobo a la llista?". Els juro pel més sagrat (la meva col·lecció de discs de Wagner, per exemple) que la cosa va anar així. La noia encara no deu entendre ara com és que vam marxar, deixant-la amb la paraula a la boca i emmig de grans riallades.

No és creguin que és un cas aïllat. Aquí vaig explicar que la major part de nascuts després de 1981 per un canal de televisió confonien el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Se'n podrien posar molts més exemples. I permetin-me dir quelcom que serà molt poc políticament correcte: la culpa és només de les famílies?

diumenge, de novembre 13, 2011

Blocs electorals als mitjans públics, la mateixa cantarella de sempre

El 23 de febrer de 2008 vaig escriure aquí mateix al meu bloc una entrada sobre els blocs d'informació electoral als mitjans de comunicació públics. Era en vespres de les eleccions generals que van donar la reelecció a Zapatero. Llavors em manifestava amb el cor dividit sobre la qüestió dels blocs. Ha passat una legislatura i es podria dir pràcticament el mateix, d'aquestes i de les altres eleccions que s'han convocat en l'interval. Tant és així que reproduiré a continuació el que vaig escriure llavors. No tinc pretensions de clàssic, que és allò que resisteix el pas del temps i continua admetent el mateix plantejament. És que el que no ha canviat són les circumstàncies.

Només afegiria que la cantarella dels presentadors ens pot semblar repetitiva i pesada, però no està mancada de fonament. El problema és que el periodisme és una professió jeràrquica i els mitjans tenen propietari (o al menys, tenen qui hi mana). Això sense comptar els periodistes que o fan mèrits per prosperar, o li agraeixen tota la vida el lloc a qui els va col·locar. Aquesta és també una part del problema.

Finalment, en aquestes qüestions qui més parla és qui més hauria de callar. Alguns que van a la junta electoral a reclamar, sempre des de l'oposició, no eren un model a seguir quan governaven. Molta doble moral és el que hi ha.

Aquí va la cosa.


Blocs electorals, cor dividit

Aquests dies de campanya tornem a veure a les televisions i ràdios públiques els blocs d'informació electoral. I la queixa dels seus professionals, expressada en no signar aquestes informacions. Es queixen de no poder explicar la campanya amb criteris informatius i no a partir d'espais de durada taxada per la junta electoral.

Jo, personalment, tinc el cor dividit davant d'aquesta qüestió. D'una banda, em sembla fantàstic que la informació electoral sigui realitzada per professionals seriosos i rigorosos. I que els criteris siguin periodístics i no els que vulgui donar per bons la junta electoral. De l'altra, tinc els meus dubtes que els mitjans públics, que depenen dels governs, puguin garantir ja no la seriositat i el rigor, que se'ls hauria de donar per suposats, sinó l'equanimitat que els correspon pel fet de ser públics.

Quan feia de periodista, vaig treballar tant a mitjans públics com a mitjans privats. I els puc assegurar que els privats no són cap model de neutralitat informativa. La diferència és que els primers els paguem els contribuents i això crea algunes obligacions afegides. Que no es compleixen pràcticament mai, per cert.

Hi ha exemples més que suficients, passats i presents, de control governamental sobre els mitjans públics: podríem dir manipulació i intoxicació, però deixem-ho en control; s'entén prou. I la temptació és encara més gran en època electoral. Podem confiar en la neutralitat d'un govern que es juga la reelecció?

I no ho dic pels governs actuals, de la Generalitat o de l'Estat, sinó com a reflexió general. La temptació d'usar la televisió pública com a instrument de propaganda és bastant transversal. No tots els governs són iguals, és veritat. Alguns no tenen manies. Altres ho fan amb prou dissímul i fins i tot és possible que sigui per una resta de mala consciència. Per mera llei de probabilitats, algú deu anar pel món amb el lliri a la mà, pensant-se que la BBC no és un canal de bodes, bateigs i comunicacions, sinó un model a seguir. En tot cas, les garanties d'una societat democràtica estan també per prevenir certa mena de temptacions.

I ja que esmentem la BBC, sovint posada com a paradigma universal, cal no oblidar que no és només una qüestió de model formal, sinó de la cultura política que hi ha darrera del model.

A casa nostra acabem de veure-ho recentment. Hem reformat els mitjans públics de la Generalitat, amb la idea de confiar la seva administració a un consell professionalitzat. La cosa, però, ha acabat com era de preveure: amb els partits repartint-se els seients del consell per quotes de partit i col·locant-hi, per part de tothom, tota mena de compromisos. Incloses jubilacions de luxe per a militants de llarga trajectòria.

La BBC és la BBC perquè la cultura política que hi ha al darrera del model és molt diferent. No obstant, no cal quedar-se només amb l'exemple britànic. Anem, si voleu, a Israel. Sabeu qui va "aixecar" la informació sobre assetjament sexual que li va costar el càrrec a l'anterior president del país? La televisió pública. En una situació de guerra pràcticament permanent, que permetria argumentar la censura, la televisió pública no és que sigui lliure. És que pot informar tan lliurement que és capaç de fer caure el cap de l'Estat. Us imagineu una situació semblant a casa nostra?

Però anem també a Estats Units. Al paradís de la comunicació privada, descobrirem que hi existeix una televisió pública. I que, passada la sorpresa que pot produir aquest descobriment, resulta ser un model molt vàlid i interessant. Creada en l'època de Kennedy i del seu successor, Lyndon B. Johnson, ha resistit els intents d'asfíxia econòmica promoguts pels posteriors presidents del Partit Republicà. Avui és una referència de televisió al servei de l'educació i d'equanimitat informativa. La cobertura que ha fet de la guerra d'Iraq explica perquè Bush s'ha esforçat tant a aconseguir que no la vegi ningú.

Però tot i així, ens adonem que el govern nord-americà no pot fer altra cosa amb la seva televisió pública que tancar-li l'aixeta pressupostària. Però considerant que, llei en mà, la podrien militaritzar i tot, em meravella que a la Casa Blanca no decideixin amb què s'obren cada dia els telenotícies.

Potser amb un model i amb una cultura política diferents, podrien fer-se les coses com d'altra banda és lògic que es facin.

dijous, de novembre 03, 2011

Sí, senyoria, són uns cabrons

He de donar-li la raó, senyoria. Txapote i companyia són, efectivament, uns cabrons. Com que la condició de cabró no figura en el Codi Penal, si més no de moment, no cal que a la cosa li afegim l'adjectiu presumpte. No sé què cal per agafar una pistola i anar a matar gent. Suposo que estar molt convençut, tot i que no voldria justificar segons què a partir de conviccions. O ser un psicòpata fred com el glaç. Potser per això, no és estrany que els etarres jutjats escoltessin impassibles el relat d'un de l'assassinat que se'ls atribueix. Sí, cabrons no em sembla una mala definició.

Però passa que vostè presideix el tribunal que els jutja i hi ha coses que no pot permetre's, per molt que les pensi o les senti. No pot deixar anar comentaris com el seu, per molt merescut que ho tinguin les persones que s'asseuen davant de vostè, al banc dels acusats.

I no ho dic perquè els cabrons en qüestió em despertin cap mena de simpatia. És que si vostè seu al setial del tribunal és perquè, en aquest acte, representa una societat que es creu millor que els cabrons que estan sent jutjats. I si és així (és a dir, millor) és perquè hi ha algunes coses que no fem. Entre elles, no jutjar amb parcialitat. O, si més no, no deixar cap dubte sobre que jutgem amb imparcialitat.

Vostè, senyoria, quan estudiava Dret, va haver d'aprovar l'assignatura de Dret Romà. No se'n recorda que, des de l'època dels romans, que van inventar moltes institucions jurídiques i polítiques encara vigents, les coses no tan sols ha de ser, sinó que han de semblar?

Amb encert ha decidit abstenir-se i retirar-se del procés. El Tribunal Suprem ja li va picar el bitllet una vegada, obligant a repetir un judici durant el qual vostè va deixar anar un altre comentari com aquest. Lamentablement, la seva retirada no estalviarà a la vídua de l'assassinat haver de tornar a explicar els fets davant la sala. Però sí que evitarem la vergonya (per nosaltres, no per ells) de l'anul·lació d'un judici perquè vostè no sap mantenir la boca tancada, en contra del principi més bàsic de la seva professió, que és el de parlar a través de les sentències.

Insisteixo, no parlo així per simpatia cap als acusats. És molt més senzill. Jo no voldria ser mai jutjat per una persona que es manifesta com vostè en els judicis que presideix. No defenso a Txapote i companyia. Defenso el dret de tothom a ser jutjat amb imparcialitat, per més abassagadores que puguin ser les evidències. Com a mínim, reclamo que es respectin les mínimes formes imprescindibles perquè la imparcialitat no quedi en entredit. Perquè sigui alguna cosa més que una mera teoria.

Sé que lluitar contra el terrorisme ha de tenir un cost personal molt elevat. I dono per descomptat que vostè ha de tenir una opinió formada, després d'escoltar totes les salvatjades que li ha tocat jutjar a la seva sala de l'Audiència Nacional. Però també té la professió que ha escollit, que li prohibeix fer certa mena de comentaris, per molt fonamentats que puguin estar. I no és cosa que el micro estigués engegat, el molt traïdor. Ja sap vostè (no pot ignorar-ho) que amb callar n'hi ha prou.

En definitiva, puc entendre-la en el terreny humà i, per això, lamento fer-li aquests retrets. Però hi ha coses més importants que els seus sentiments i opinions. Tampoc és que el seu exabrupte sigui tan i tan transcendent: l'Estat de Dret sobreviurà el seu pas per la magistratura, senyoria, no ho dubti pas. L'únic problema és que hi ha unes garanties mínimes per tothom, fins i tot per qui no se les mereix. És el que ens defineix com a societat democràtica, fins i tot com a societat adulta. És també el que ens diferencia dels que ha qualificat de cabrons.

Aprengui de l'error, senyoria. Ja van dos cops.