dissabte, de gener 12, 2013

No ens equivoquem de causes ni d’enemic

L’arribada de l’AVE a Girona ha despertat una certa controvèrsia en aquest bloc, a propòsit dels preus del servei i a partir de la comparació amb el cost que té per als usuaris de les Terres de l’Ebre desplaçar-se en tren a Barcelona. En comentaris en l’entrada corresponent ja he indicat que no es poden comparar peres i cols i argumentar, sobre aquesta base, un greuge territorial. El greuge existeix, però per altres motius i és importantíssim no equivocar-se en les causes. Perquè correm el risc ja no d’equivocar-nos d’enemic, sinò de no reclamar el que realment necessitem.

Amb els números es poden fer els jocs de mans que es vulgui: les matemàtiques són una ciència exacta, però l'economia no. He seguit amb força interès les queixes de Tarragona i Lleida pels preus de l'AVE a Girona. I en una cosa tenien raó (per això els la van donar sobre la marxa): l'abonament per a usuaris diaris a un preu molt més ajustat. Si una part d’usuaris d’una xarxa gaudeixen d’un determinat avantatge, és de justícia que la resta també.

Però hi ha un plantejament que no comparteixo ni puc compartir. El preu, a la tarifa que sigui, no pot ser el mateix, per la poderosa raó que la distància en quilòmetres no és la mateixa en els tres casos. Entre Barcelona i Lleida hi ha pràcticament el doble de quilòmetres que entre Barcelona i Girona. El bitllet ha de costar el mateix?

Ahir em vaig entretenir a fer números sobre preus i quilòmetres i resulta que el preu per quilòmetre és exactament el mateix en els viatges en AVE entre les tres "capitals provincials" i Barcelona: 16 cèntims, en el bitllet ordinari més econòmic. Corregida ja la qüestió dels abonaments, on és exactament la discriminació? En el fet que Lleida és més lluny?

Accepto que poden haver raons d'equilibri territorial que facin abaratir el transport públic que arriba a la perifèria del país, sigui del tipus que sigui i de la velocitat amb què circuli. És més, penso que amb l'AVE més que de quilòmetres resulta pràctic parlar de temps de viatge (tot i que tampoc són els mateixos). L’important és que si hi ha un descompte o avantatge sigui equànime. Però equànime no vol dir un preu idèntic per a situacions diferents, sinó un percentatge idèntic en totes les situacions. És l’única forma de ser just en casos que són diferents.

Però no dubteu que si volem trobar greuges, en trobarem amb una facilitat extrema. Un exemple pràctic. Perquè hem de sufragar amb els nostres impostos un servei deficitari (si és rendible, ho serà només l'explotació, ja que la inversió no s'amortitzarà mai) que permeti a un ciutadà de Lleida anar a treballar cada dia a Barcelona? Perquè exactament? Perquè pugui gaudir dels salaris més alts de Barcelona, mentre pot viure a un lloc molt més econòmic com Lleida?

I no dic que a això la gent de Lleida (o de Girona o de Tarragona) no hi tingui dret. És que potser és discutible que ho paguem amb els nostres impostos, sobretot els que no tenim oportunitat de gaudir del servei...

L’exemple és molt antipàtic, i possiblement demagògic. Però estaran d’acord amb mi que no és esperable gaudir de tot el millor d’aquest món, pagant els altres. És a dir, sense fer una contribució proporcionada ja no a les circumstàncies sinó al benefici que en treus.

La discriminació ferroviària de les Terres de l’Ebre no està en les tarifes, sinó en el nombre de serveis diaris i el temps de viatge
   
Ja sé que tot això a la gent de les Terres de l'Ebre, que no gaudeixen de l'alta velocitat, no els farà ni fred ni calent. O potser els indignarà encara més. Però no renuncio a fer una mica més de pedagogia sobre la facilitat amb què es poden aixecar greuges territorials sobre bases febles. La discussió sobre els serveis de tren Girona-Barcelona i Tortosa-Barcelona no pot fonamentar-se en els preus. En regional (única possibilitat de comparar), el cost per quilòmetre és de 8 cèntims en els dos casos. Una altra cosa és que la distància de Girona a Barcelona sigui de 91 quilòmetres i de Tortosa a Barcelona, de 168. Que d'aquest fet sí que no té la culpa ningú.

No hi ha motius per la queixa, doncs? Sí, però insisteixo que és bo no equivocar-se de diagnòstic. Els gironins surten beneficiats en nombre de serveis diaris i en temps de viatge. Sense la nova oferta d'AVE i la ja existent de Talgos i llarga distància, en el trajecte Girona-Barcelona hi ha 25 serveis diaris entre regionals i mitja distància. En el trajecte Tortosa–Barcelona, hi ha nou trens diaris, la tercera part com qui diu.

El temps de viatge? Sempre en tren lent, per tal de poder comparar peres amb peres, de Girona a Barcelona, 1 hora i 33 minuts, el més llarg. De Tortosa a Barcelona, 2 hores i 41 minuts. Però per poder comparar, ateses les diferents distàncies, calculem els quilòmetres recorreguts per minut. En el recorregut Girona-Barcelona, 0,98 quilòmetres per minut. En el tram Tortosa-Barcelona, 0,56 quilòmetres per minut. Un 43% més lent...

Que les Terres de l'Ebre no tinguin alta velocitat ferroviària, ni tan sols un trist Euromed al dia, és un factor objectiu de discriminació. Ho dic, tot i que crec que un Euromed que no ens deixés a dos quarts de 9 del matí a Barcelona (o a València, se’ns obririen moltes possibilitats) no ens serviria de gaire, amb independència de la rapidesa i el possible bon preu. Però penso que les dades ofertes ens indiquen que hi ha prioritats més peremptòries. Per ser concrets, més regionals, reforçant especialment les hores de més demanda potencial, i convois nous amb més places per evitar l’espectacle indecent, de llauna de sardines, que es produeix contínuament al llarg del trajecte.

Però assumim també que hi ha coses que no se solucionen posant més trens, és a dir amb l’explotació de la línia, sinó amb inversions importants en la infraestructura. El coll d’ampolla de la via única entre l’Hospitalet de l’Infant i Tarragona és un problema seriós de veritat, impropi d’un país europeu, però molt indicatiu de com es planifiquen i construeixen les grans infraestructures.

Com a reflexió final, tornaria sobre el tema de no equivocar-nos d’enemic. Si desenfoquem la qüestió ens poden passar coses com que reclamem que l’AVE ha de ser molt més clar. Ja ho és: comptant en preu per quilòmetre, està sortint com a mínim pel doble que circular en tren de gamma baixa. Hauria de costar més? Potser sí. Però tampoc seria normal carregar la mà en uns territoris simplement perquè uns altres no s’enfadin. És més senzill: també podria donar-se el cas que els serveis regionals o de rodalies costessin menys, ateses les seves menors prestacions.

Algun dels nostres polítics ha pensat a demanar que els bitllets de la línia de la costa han de baixar el preu, si més no mentre no es resolgui el coll d’ampolla de la via única? Mentre no es corregeixi el fet que el temps de viatge sigui superior al de molts anys enrera? No serà precisament el primer cop que s’apliquen rebaixes així per mancances del servei: me’n recordo perfectament de la gratuïtat durant mesos del tren de Rodalies quan el famós forat que les obres de l’AVE van obrir a l’altura de Bellvitge. De bades, escoltin…

És clar que això darrer ha passat a territoris que pinten alguna cosa, electoralment parlant. Però els que han d’escoltar són sords, segons és clar d’on vingui la demanda, o els que alcen la veu, no l’alcen prou. Hem de deixar de queixar-nos? No, en absolut. El que passa és que els problemes no se solucionen només amb paraules.

Publicat a Marfanta.com (4-1-2013)