dissabte, de febrer 02, 2013

La bàssia plena i encara runa la tossina...

Hi ha una frase feta usada a Castella que defineix a la perfecció els corruptes: "Muertos de hambre hartos de comer". És a dir, són aquells que no es conformen amb estar uns anys (alguns més de mitja via), cobrant un bon sou i gaudint d'altres avantatges, com anar amunt i avall amb tot pagat, i amb una feina que és més aviat de poc doblegar l'esquena. I com l'orgull i la satisfacció del servei públic, a més de les bones condicions laborals, no són prou, s'han de fer un raconet a Suïssa o aconseguir que algú (que no fa el favor desinteressadament) els faci regals cars o els pagi els aniversaris i les comunions dels fills...

La cobdícia, ja se sap, que forma part de la naturalesa humana... Però una cobdícia d'autèntics aficionats al poder. Que t'enxampin per un Jaguar, encara ho entenc, és un senyor cotxe. Però que t'enxampin pels globus d'una festa infantil... Sento dir-ho d'aquesta forma, però cauen a l'estil d'Al Capone, per una minúcia secundària i irrellevant. Sí, morts de gana farts de menjar...

Un amic meu de l'Ampolla (Baix Ebre), Guillem Comí, em recorda un refrany del seu poble: "La bàssia plena i encara runa la tossina". Traduït a un dialecte de la civilització occidental, vindria a voler dir que la truja està farta, però que mai no en té prou i no para de protestar i voler-ne més. Doncs sí, això mateix.